11°C Barcelona

Dissabte, 29 gener 2022

La trampa afganesa

Podeu escoltar la lectura del text activant el Reproductor.

Si demà surt el sol, és només gràcies als homes de bona voluntat. Això és tot el que s’interposa entre nosaltres i el diable.
Kenny O’Donnell, interpretat per Kevin Costner, a Thirteen days

La missió sonava enganyosament simple: “evitar que cap grup terrorista pugui establir una base o refugi a l’Afganistan per a cometre atemptats a terrritori dels Estats Units o els seus aliats”.

En sis mesos -març de 2002-, Afganistan ja estava “alliberat”. No hauria estat possible sense la inestimable ajuda dels senyors de la guerra de l’Aliança del Nord, la seva manca d’escrúpols i la seva afició per cometre tot tipus d’atrocitats.

Dos minuts després que el president George W. Bush proclamés la victòria del Bé sobre el Mal, els Estats Units començaven a adonar-se de què els barbuts del segle VIII simplement s’havien amagat dins les seves coves inaccessibles, se n’estaven fent un fart de riure i sortirien de sota les pedres tan aviat com els ianquis es cansessin de fer el turista a l’infern on vivien. Benvinguts a la trampa afganesa.

Segons explica el general David Petraeus (virrei de l’ocupació a Iraq i després a l’Afganistan durant l’administració Obama), els nord-americans van tardar uns deu anys a entendre què era el que necessitaven exactament per a una ocupació efectiva de l’Afganistan. Fins a 2010, els errors, els excessos, els malentesos van ser constants, i es van pagar amb molta sang.

Els anomenats papers d’Afganistan, publicats pel Washington Post, descriuen com el Congrès i l’Administració, remots i inaccessibles, van decidir enterrar el problema sota una pila de bitllets.

Es va arribar al punt en què es llençaven tres milions de dòlars diaris sobre cadascun dels 360 districtes afganesos, la majoria dels quals estava i està habitat per gent que viu en cabanes de fang sense finestres. Els líders tribals quedaven avergonyits quan, durant la inauguració d’edificis de vidre enmig del no-res, no sabien accionar la maneta de la porta d’entrada perquè no n’havien vist mai una.

La única manera d’aconseguir l’objectiu era engegar alguna cosa semblant a una administració, facilitar un procés de reconciliació política entre les diverses faccions tribals i, per tant, la normalització social. S’havien de muntar serveis bàsics, institucions locals, construir infraestructures, tot. I era necessària la implicació de governs i forces locals que se n’encarreguessin.

El gran pecat, el gran error de l’administració nord-americana, va ser, un cop més, la seva col·losal ingenuitat. Llençant diners sobre el problema van posar en marxa un sistema de suborns, clientelisme polític i corrupció que, un cop engegat, és gairebé impossible d’aturar.

L’altre fonament del que depenia l’èxit de l’ocupació era la creació d’un exèrcit regular professional que defensés el país. La idea era que els nord-americans entrenarien els soldats i els donarien suport logístic i aeri. Militarment parlant, era un bon pla. En el món real, un malson.

Desercions continuades, indisciplina, corrupció, robament de tot tipus de material -especialment combustible-, incapacitat per seguir ordres o mantenir-se centrats en una tasca… i la infiltració de talibans que informaven, sabotejaven o cometien atemptats.

La creació d’una força aèria afganesa també presentava les seves dificultats: ensenyaves anglès i formaves a un controlador aeri per l’exèrcit nacional i immediatament se n’anava a treballar com a traductor per Nacions Unides, que pagaven molt més que el govern afganès.

La llista d’exemples, anècdotes i coses molt pitjors és inacabable. Vint anys i un bil·lió de dòlars després -un tril·lió americà-, els nord-americans s’han cansat de tot això. Simplement hi renuncien, dimiteixen, marxen.

Només hi ha dos problemes, petits, insignificants. El primer detallet és que, per primera vegada a la seva història, l’Afganistan té tota una generació -generació i mitja- de joves -especialment noies i nenes- que han nascut i viscut en alguna cosa semblant a la llibertat. Han estat educats i el seu cap funciona d’una manera diferent al dels seus parents més grans.

L’edat mitjana a l’Afganistan, després de mig segle de guerra continuada, és d’uns 18 a 20 anys. És a dir, la immensa majoria no ha viscut mai sota el talibà, i l’oportunitat de tenir una societat que, almenys a les ciutats, rebutgi de forma molt majoritària la barbàrie islamista i convertir les dones en fantasmes és tot just al davant.

Molts afganesos ja saben el que és mirar la tele o el mòbil, comprar lliurement, parlar lliurement i votar lliurement. Tot això quedarà cobert per les tenebres en menys d’un mes.

El segon problema, minúscul, molest, és la pregunta que ningú vol fer: què passa amb la missió? Perquè si es tractava d’evitar que els grups terroristes tornessin a l’Afganistan, ens hem lluit tots. Dic tots perquè encara estem esperant que els líders europeus diguin alguna cosa que no faci riure. O plorar.

Potser penseu que a la missió la poden donar pel sac. Els ho podeu preguntar als familiars dels morts a les Torres Bessones, o als trens d’Atocha, o a la Rambla de Barcelona. Sapigueu que, a partir d’ara, ja no veureu propaganda i extremisme a les xarxes socials per part d’uns grupúsculs terroristes que ningú no sap d’on venen. A partir d’ara, pròximament a les vostres pantalles, veureu propaganda d’estat, legitimada per reconeixements i acords internacionals, que manipularà milions de persones i provocarà tot tipus d’aconteixements molt i molt lletjos.

Benvinguts tots, i especialment totes, a la trampa afganesa.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.