Carme Forcadell ens ha sortit malament

La Molt Honorable Carme Forcadell, aquella heroina més digna que feta d’encàrrec que cridava ‘Presideeent, posi les urneess! Presideeent!’ abans de que algú l’escollís per realitzar una tasca d’adults, va fer ahir unes declaracions en les que ens va explicar a tots que, oh sorpresa, la via unilateral havia “sortit malament”.

Com quan compres una peça de roba i, a les dues rentades, hi trobes un desgast, o un trau. “Ha sortit malament”.

O com quan intentes, segons el punt de vista que es tingui, la proesa més gran a que algú pot aspirar en aquest món, o el crim més atroç i maligne que es pot cometre, és a dir, separar una part d’un estat per crear-ne un altre d’independent. Això es veu que també pot “sortir malament”.

La presidenta legítima del Parlament de Catalunya ha tingut anys per escollir les paraules que utilitzaria en el moment en què algú li demanés una valoració dels fets de 2017.

Les paraules són importants, especialment quan la situació és èpica, dramàtica o farcida d’emocions. Sapigueu doncs que els llibres d’Història de la futura República de Catalunya diran que a l’octubre de 2017 les coses van “sortir malament”…

Va dir més coses, la Carme Forcadell, musa icònica de la ciutadania que va arribar a comandar la Cambra on s’esdevindria real l’anhel d’un poble vell però ferm en el seu desig de llibertat, i afegiu-hi tot el que vulgueu.

Va dir, sí, aquesta mateixa Carme Forcadell, uns dies després que tots escoltéssim per boca del president espanyol Pedro Farsánchez que “el derecho a la autodeterminación no existe” i que “No habrá referéndum de autodeterminación. Nunca, jamás”, que hem de donar el marge de dos anys a la taula de diàleg perquè la posició del govern espanyol “pot canviar”.

També va explicar-nos que Unidas Posamos (perdó, Podemos), el partit que declarava fa un parell de dies que “un referéndum, ahora, no, en un tiempo ya veremos”, com si fóssim nens petits demanant una galeta, està “a favor de l’autodeterminació i ha defensat l’amnistia”.

Tenint en compte que el dirigent d’Unidas Pasamos (perdó, Podemos) Pablo Echenique va pel món dient que som uns nazis i que la única repressió és la que s’exerceix sobre membres del seu partit -que és al Gobierno-, no sembla que l’amnistia sigui una de les seves prioritats, entre d’altres coses perquè l’amnistia suposa reconèixer la innocència dels amnistiats i la culpabilitat del tribunal que els havia condemnat.

Però la declaració més important que la Molt Honorable presidenta Carme Forcadell va fer ahir va consistir en admetre que mai no s’havia pensat que acabaria a la presó i que les circumstàncies no són gaire diferents a les de 2017.

Com que l’hem vist sortir de la presó en permisos i gaudir temporalment d’un tercer grau, és evident que no viu aïllada del món. Si ella, precisament ella, no sap que són precisament les circumstàncies les que han obligat a signar a corre cuita uns indults perquè la situació dels presos polítics és insostenible políticament, ja podem plegar.

Algú hauria d’explicar a la Carme Forcadell i a la resta de presos polítics que la famosa condicionalitat dels seus indults és un acudit bastant patètic per entabanar al personal espanyol amb propaganda barata.

Si la condicionalitat fos real, hauria bastat la primera declaració de “ho tornarem a fer” per començar a entrullar-los de nou. Si s’està jutjant avui mateix als dos mossos d’esquadra que protegien el president Puigdemont per un absurd delicte d’encobriment, ¿no creu la presidenta del Parlament que anar a visitar els exilis suís i belga seria motiu suficient per sospitar d’una nova sedició, rebel·lió, golpedestao contra Espanya?

Aquesta és la mateixa visió política que no va permetre-li de veure que aniria de pet al trullo un cop s’hagués desactivat tota possibilitat física i real de resistència per part del poble català. Aquesta manca de visió no li permet captar, entendre que ara, en canvi, a l’estat espanyol no li queda ni un mínim marge de maniobra per seguir endavant. Tot el que tenen és el que ja han fet.

Si els nou presos polítics declaressin -només per posar un exemple no gaire el·laborat- que el proper u d’octubre aniran a la Generalitat i ocuparan els llocs pels quals van ser escollits democràticament pel poble català, i demanessin a la gent que es declarés una vaga de país fins que el Gobierno espanyol signés una amnistia, aquest mateix Gobierno només tindria dues opcions: signar o assaltar el Parlament.

No quedaria gens bé de cara a Europa ni a la resta del món. Tampoc seria massa maco perquè en cap moment es repetiria el referèndum o la fallida declaració d’independència. Per tant, no podrien apel·lar a la condicionalitat dels indults  La única cosa que passaria és que es veuria quins són els límits reals de la plena democràcia de cartró-pedra espanyola.