Podeu escoltar la lectura del text activant el Reproductor.
El desconcert, la decepció i la ràbia són probablement les tres principals sensacions que l’efusiva abraçada de Jordi Cuixart a Miquel Iceta ha deixat en el món independentista català.
Tres mil represaliats i tota la gent colpejada, torturada, detinguda i agredida per la repressió de la pressumpta democràcia espanyola han contemplat com l’únic dirigent en qui es podien enmirallar de debò demostrava, un cop més, que el món de les elits dirigents és completament aliè als sentiments del poble.
Podia haver estat simplement correcte però ferm, amable però digne. Però Jordi Cuixart va preferir pensar en sí mateix abans que en la gent a qui representa i a qui va demanar que el seguissin en una lluita desigual, revolucionària i molt arriscada.
Un temps a una presó en règim privilegiat -no ens enganyem, que ja som tots grandets- li engrandirà un currículum gloriòs que li assegurarà un futur esplèndid a la política, atès que és prou jove.
Tota la gent (tres vegades mil, més els agredits) perseguida, represaliada i angoixada pel que els pot passar per haver-se jugat el cos i els quartos seguint a Cuixart i la resta, contempla ara com són menystinguts i ignorats com si fossin peces descartades d’un joc on sempre guanyen uns, i sempre paguen els mateixos.
Es parlat en boca meva.
No hi puc estar més d’acord.
No només desconcertada, decebuda, enrabiada. També indignada i humiliada per un dels “meus”, un dels nostres dirigents, a aquell que per no pertànyer a cap partit se li suposava pur, aquell q no està corromput pel poder polític… un home d’esperit lliure q ha mostrat sempre bonhomia i valor, el del ‘Ho tornarem a fer’. En Cuixart es va llençar als braços, amb manifesta alegria, del seu captor, del nostre enemic, del partit q ens menysté a cada moviment q fa, del partit de la taula de negociació que ens ofereix un nou estatut. Un nou estatut!!! Cuixart…pregunta a la Tamara, a l’Adri, al Dani Gallardo, als membres dels CDRs, als apallisats l’1-O, i els 3 mils represaliats q es juguen el patrimoni i la llibertat personal, aquests que, encara q després es tanqui la causa sense més conseqüències ja han estat castigats només per l’incertesa de l’avenir. Pregunta’ls com es van sentir, Cuixart…Quina és la causa de tanta alegria? Que us han ofert? Quin és el nou parany que us han parat?
A alguns els sorprendrà aquest trist paper. A mi no. Quan algú és membre d’una entitat que tem perdre el prestigi que li va aportar la manifestació del juliol del 2010 i per això no es vol barrejar amb una entitat nova que ha nascut per ser la veu del poble indignat davant de l’esguerro del nou Estatut i per això refusa coorganitzar la gran manifestació que acabaria sent la del 11 de setembre de 2012; o que es nega del tot a acceptar que el lema del concert al Camp Nou i de la Via Catalana del 2013 sigui Concert per la Independència i Via Catalana per la Independència i volen que es digui Concert per la Llibertat i Via Catalana per la Llibertat què en pots esperar? Ja està tot dit.
O quan el president de l’entitat, que va néixer per defensar la llengua de Catalunya i que diu que és tan revolucionari i que “ho tornarà a fer”, accepta declarar en castellà sotmeten-se a la tirania de l’opressor, com voleu que aquesta mateixa persona sigui revolucionària o pugui liderar un moviment d’alliberament nacional? És simplement fer volar coloms. El més greu per mi és que el nostre poble sigui tan ingenu i tan babau que es deixi enredar d’aquesta manera i aplaudeixi i s’entusiasmi amb líders de pa sucat amb oli que tenen més ego que fusta de líder i més ambició personal que política.