Viktor Orban cerca amics

Viktor Orban, primer ministre d’Hongria, ha fet publicar un anunci a tota plana a dos diaris europeus molt particulars, l’ABC espanyol i el Jyllands-Posten de Dinamarca. No cal que us expliqui la línia editorial de l’ABC, us podeu imaginar doncs la del noticiari danès.

Més que dos anuncis, són dues declaracions de principis idèntiques dividides en set punts molt breus i molt clars.

Per què Dinamarca? Dinamarca acaba d’aprovar una llei que subcontractarà països tercers africans per acollir als immigrants que assoleixin l’estatus legal de refugiat. A canvi de diners, aquesta externalització els assegurarà no rebre ni un sol refugiat més. La llista de països d’acollida és sensacional: Eritrea, Rwanda, Egipte, Etiòpia…

Ja podeu endevinar quin és l’ambient polític a Dinamarca respecte a l’enorme problema migratori que amenaça -sí, no ho neguem, la paraula és ‘amenaça’- la Unió Europea.

De la mateixa manera que el triomf electoral de Donald Trump no va ser degut a que ell és molt tonto i els ajunta-lletres nord-americans són molt llestos, faríem bé de no menysprear aquest primer indici de que alguna cosa s’està movent en els extrems polítics europeus. Tota flama comença amb una petita espurna.

Podeu preguntar sobre el tema als remainers britànics. Us explicaran una bonica lliçó sobre populisme, on el populista és un senyor ben televisiu i ben carismàtic que porta un discurs molt ben preparat on hi ha una mescla de veritats com a temples i solucions simples a problemes molt complicats.

Amb ironia perfectament britànica, el gran pioner del populisme brit, l’irreverent Nigel Farage, es va passar anys i anys picant pedra al Parlament Europeu intentant explicar-nos com funciona el món i, de pas, que algú li respongués algunes preguntes cabdals i ben simples que, si haguessin tingut alguna resposta mínimament satisfactòria -mai no en van tenir cap, ni bona ni dolenta-, haurien pogut no només evitar el brexit, sinò també algunes situacions actuals.

Qui són vostès? D’on han sortit? Qui els ha escollit per ser on són?

No pot ser que els màxims responsables europeus no siguin capaços de respondre aquestes qüestions -o ho facin amb somriures de menyspreu- davant dels representants dels ciutadans europeus que sí han estat votats i escollits.

No pot ser perquè llavors el problema ja no és el desconeixement, la desconnexió, la indiferència absoluta del ciutadà i contribuent europeu. Si el desconeixement, la desconnexió i la indiferència no us semblen prou perillosos, quina opinió teniu sobre les decisions que tenen a veure amb milions d’immigrants que no us voleu ni imaginar el que estan passant? Què us sembla que, en nom vostre, es suborni amb més de 10.000 milions d’euros un règim com el de l’actual Turquia per contenir aquests immigrants en condicions de terror i misèria? Més proper a nosaltres, per contrastar: què us sembla que puguin haver arranjaments polítics sota taula que impedeixen la immunitat d’europarlamentaris electes, tammateix si estan empresonats de forma manifestament injusta?

El primer ministre Orban també ha fet algun cop una pregunteta dirigida al Parlament Europeu: per què Espanya sí i jo no? És una pregunta pertinent i fins i tot raonable. Aquesta mateixa pregunta ha estat formulada recentment, pels mateixos motius i idèntiques intencions, per Rússia, Turquia, Xina i Marroc.

Avui mateix, el diari El Mundo publica una entrevista amb l’ex-ministre d’Indústria de l’època Aznar Josep Piqué, que passa per ser un representant del pensament lliberal espanyol -si és que això ha existit mai- i del conservadurisme, diem-ne, raonable.

Mitjançant Piqué, l’establishment adverteix als espanyols de què tenen molt a perdre des del mateix dia en què tingués lloc un hipotètic spexit. Piqué parla, com gairebé sempre, amb paraules moderades, però no dubteu que, si cal, faran sortir les trompetes que anunciïn les set plagues i l’Apocal·lipsi.

Si llegiu atentament l’anunci hongarès dirigit a les Espanyes més espanyoles, veureu com de potencialment raonables sonen algunes de les frases en cas que passessin segons quines coses.

La propera presidenta del Gobierno espanyol, la inefable Isabel Díaz Ayuso, tindrà el botó nuclear de l’spexit al seu abast amb l’ajuda de Vox. Espanya és tradicionalment addicte al caudillisme, i la Franquita dóna un perfil perfectament homologable al millor trumpisme aïllacionista d’arrel ibèrica.

Encara no us n’heu adonat, però als catalans ens ha tocat el sorteig dels Cecs.