Què hi ha darrera la nova Llei de Seguretat Nacional

Gairebé tots els països en tenen una, i més o menys totes inclouen manaments semblants. Les lleis de seguretat nacional estan pensades, essencialment, per a periodes de guerra i grans catàstrofes, pandèmies incloses.

Per tant, Espanya ja en tenia una, de Llei de Seguretat Nacional. Com que Spain is different, la llei que és vigent des de 2015 dóna al president del Gobierno la mateixa autoritat que als faraons de l’Antic Egipte, és a dir, tota.

El president del Gobierno espanyol té la potestat, si així ho creu convenient, d’obligar-nos a deixar la nostra feina o negocis, la nostra família, i anar a fer el que ell digui durant el temps que ell digui, sense cobrar i a més posant a la seva disposició totes les nostres pertinences.

A més, pot fer el mateix amb les empreses i imposar als mitjans de comunicació els missatges que s’ha de transmetre a la població. Per tant, pot també censurar el que cregui convenient. Sense control ni fiscalització.

Ara podrieu pensar que estem dient que som, sense limitació de cap tipus, esclaus del president del Gobierno. Bé, si teniu alguna altra explicació, endavant, els comentaris són oberts. El BOE diu el que diu i tothom sap com funciona la judicatura en aquest país.

Si això és així d’exagerat, ¿per què s’ha filtrat, just abans de les vacances -que és quan normalment s’aproven aquest tipus de salvatjades- aquest nou avantprojecte de llei? Si hem quedat que ja podien fer el que vulguessin, no?

Doncs resulta que la llei de 2015 no concreta gens i, per tant, es presta a interpretacions legals. En un país on la judicatura és obertament contrària a determinades formacions polítiques i perfectament partidista amb d’altres, deixar la llei així després de l’experiència de la pandèmia ha demostrat ser judicialment prou perillòs per al Gobierno.

El problema és que les restriccions, tancaments i reclusions imposades degut a la pandèmia podien haver-se ordenat sense gaire problema utilitzant la Llei General de Salut Pública vigent des de 2011 que, de nou, és una llei similar a les lleis d’emergència sanitària que puguin tenir altres països semblants a l’estat espanyol.

Però el Gobierno del faraó Pedro Farsánchez va decidir no utilitzar la llei adequada per a epidèmies. Enlloc de fer servir les mateixes lleis que han permès als països descentralitzats o federals distribuir i fer-se càrrec localment dels recursos de forma racional i amb coneixement de causa per part dels gestors que sí estan propers als problemes, el Gobierno más progresista de la Historia va decidir comportar-se com el règim autoritari que sempre ha estat Espanya.

El Gobierno espanyol va decidir utilitzar la Llei de Seguretat Nacional i, per tant, decretar l’Estat d’Alarma. El motiu és ben senzill: l’Estat d’Alarma permet centralitzar el comandament -saltant-se tots els estatuts i lleis de l’estat de les autonomies-, eludir qualsevol control judicial i, si cal, militaritzar el país en qualsevol moment.

La temptació de recentralitzar el país, donar ordres a tothom –ahora vais a saber quién soy yo– i demostrar als espanyols que és molt millor obeir les ordres de qui mana de debò i deixar-se de tonteries autonòmiques era massa gran.

Com també era massa gran deixar passar l’oportunitat d’atacar al Gobierno de PSOE i Unidas Pasamos (perdó, Podemos), i per això tenim -tenen- el merder del Tribunal Constitucional decidint si va ser legal o no engegar els estats d’alarma.

El nou avantprojecte de llei filtrat no fa altra cosa que aclarir i concretar algunes de les coses que podrien impedir actuar lliurement al Gobierno. Per exemple, s’inventa un eufemisme anomenat situación de interés nacional (que, traduït, vol dir ‘quan em doni la gana’), per justificar la imposició d’una Llei de Seguretat Nacional que tracta als espanyols com si fossin esclaus del govern de torn.

Tot això es fa amb el silenci i la connivència d’Unidas Posamos (perdó, Podemos), partit que es dedica a convertir revolucionaris de saló en gestors de menjadores públiques.

Probablement els de Unidas Pringamos (perdó, Podemos) explicaran que és una llei pensada per a moments extrems, però és que resulta que ja venim d’un moment extrem d’enfermetat i ruïna econòmica, i la gestió del Gobierno, centralitzada i tirànica, ha estat catastròfica si la comparem amb qualsevol país mínimament normal.

Somos un gobierno de izquierdas, progresista, us diran. Sí, pot ser. I com de progresista serà el proper Gobierno? O el següent?

La millor reacció ha estat la del Partit Popular i VOX: han posat el crit al cel, amb arguments que són perfectament correctes i raonables, els mateixos que heu estat llegint en aquest mateix article.

Tot això ho fan mentre esperen, de forma més o menys impacient, el seu moment, el moment que els permetrà, quan governin, cometre tot tipus de repressions i abusos contra qui ells vulguin, utilitzant aquesta magnífica llei que els autoritza a confiscar, per exemple, totes les propietats als manifestants de la Diada Nacional de Catalunya, ja que posen en perill la sagrada Unidaz de les Espanyes. Seria convenient també obligar-los a anar a classes de reeducació. Al cap i a la fi, estareu d’acord en què sembla quelcom perfectament atribuïble a una situación de interés nacional.