La rebel·lió d’Hongria, Polònia i Espanya

Aquest és el text del guió del vídeo ‘La rebel·lió d’Hongria, Polònia i Espanya’, publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

El desafiament també és alemany i espanyol

Fa uns dies, el Tribunal Constitucional de Polònia va desafiar obertament la Unió Europea declarant que les sentències dels tribunals polonesos passaven per sobre del que poguessin dir les sentències dels tribunals europeus.

Això viola completament tots els tractats i acords signats i ratificats per Polònia. Per la seva part, el govern d’Hongria amb el primer ministre Viktor Orban al capdavant s’ha afanyat a fer costat a Polònia, provocant la primera gran crisi existencial de la història de la Unió Europea.

La manera en què s’acabi resolent aquesta història marcarà el futur d’Europa en tots els àmbits. En el cas de Catalunya, si la Unió Europea permet que els tribunals d’un país passin per sobre dels tribunals europeus, podria acabar amb la lluita del president Puigdemont, la resta de l’exili i la dels presos polítics indultats. Podria ser, sí…

No només això, sinò que donaria pas a que el govern i els tribunals espanyols augmentessin la seva manipulació de les lleis i la seva deriva autoritària. Recordeu que la tradició política espanyola és aïllacionista i absolutista.

Ara tothom està molt escandalitzat, totes les opinions diuen pràcticament el mateix: Polònia i Hongria tenen governs autoritaris d’ultradreta que no respecten ni la separació de poders ni la mateixa democràcia, i que practiquen una intolerància extrema cap als drets de la dona, l’homosexualitat, l’avortament, la religió, la llibertat de premsa i expressió…

Però el problema és que els governs d’Hongria i Polònia creuen que poden defensar la seva postura, i el cert és que tenen un punt de raó. Resulta que el Tribunal Constitucional alemany porta uns quants anys desafiant els tribunals europeus dictant sentències respecte l’actuació del Banc Central Europeu, sense tenir-ne cap competència.

El Tribunal Constitucional d’Alemanya creu poder ordenar al BCE i al Bundesbank, el Banc Central d’Alemanya, quines poden ser i quines no poden ser les polítiques financeres no d’Alemanya, sinò de tota la Unió Europea.

Quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el TJUE, que és qui té la competència per jutjar al Banc Central Europeu, ha dictat una sentència que no els ha agradat, els alemanys l’han desafiat obertament amb el seu propi dictamen. Fins ara la cosa no ha anat a més perquè la política ha anat reconduïnt la situació com ha pogut, però és un tema que no s’ha resolt clarament i que continua endavant.

Per la seva banda, ja coneixem el cas que la Junta Electoral, el Tribunal Supremo i el Tribunal Constitucional espanyols han fet de les resolucions del mateix TJUE. El vicepresident Junqueras segueix sense poder exercir d’eurodiputat i tots hem vist l’esperpèntica persecució judicial al president Puigdemont, la resta de l’exili i fins i tot el seu principal advocat, en Gonzalo Boye.

Les eines habituals de la Unió Europea no funcionaran

Hongria i Polònia s’agafen al fet que la Unió Europea no ha donat cap resposta contundent als desafiaments alemany i espanyol, i òbviament tenen tota la legitimitat per fer-ho.

La Comissió Europea i el Parlament Europeu són poca cosa més que un mercadeig polític entre els partits dels diversos països, produïnt resultats que sovint són contraris al suposat esperit fundacional de la Unió Europea.

Però aquest cop s’ha arribat a un punt límit. El desafiament a tota la Unió, la idea d’una Europa unida amb uns mateixos valors democràtics oberts i avançats s’ha vist no qüestionada, sinò obertament desafiada: Polònia i Hongria no comparteixen aquests valors, i volen fer, exactament, el que els doni la gana, que per això són països sobirans.

Naturalment, la pertinença a la Unió Europea no pot suposar que agafis el que t’interessa i neguis tota la resta, sinò que has de complir amb els estàndards comuns i amb els acords que, de fet, vas signar el primer dia.

La Unió Europea té, ara per ara, la força de la coerció: si Hongria i Polònia no reculen, probablement es bloquegin els fons de recuperació Next Generation que els corresponen. D’altra banda, es podria fins i tot plantejar l’expulsió de Polònia si no accepta les seves obligacions.

Per la seva banda, Polònia podria fer veure que plega veles i tornar a donar problemes un cop hagi rebut els fons europeus, o simplement doblar l’aposta i comprovar si finalment la Unió Europea és capaç d’expulsar-la.

El precedent grec no ajuda, i Polònia són gairebé 40 milions d’habitants, una economia molt més gran que va, ara mateix, com un cohet en comparació amb la resta del continent.

L’opinió pública polonesa sembla estar del costat europeu, hi ha hagut grans protestes a totes les principals ciutats, però el cert és que a l’hora de votar, el sector ultraconservador i ultracatòlic segueix essent majoritari al país.

El fons de la qüestió: els fonaments dels estats

El que hi ha al fons d’aquesta qüestió és en realitat força senzill: el Tribunal Constitucional d’Alemanya, el de Polònia i el d’Espanya no estan fent justícia. Estan fent política. Estan fent política nacionalista.

Els estats tenen els seus fonaments. Els polítics passen i se’n van, però les estructures que ho aguanten tot segueixen allà.

Els magistrats dels alts tribunals, les policies, els cossos militars, el que anomenem deep state, els bancs centrals, fins i tot l’esglèsia en el cas d’alguns països com Polònia o els hereus de l’antic règim com en el cas d’Espanya, fan que hi hagi una enorme resistència a cedir sobirania a estructures com la Unió Europea.

Aquesta gent se sent com si estés regalant el país, el seu país, a una colla d’estrangers que ni tan sols coneixen.

La Unió Europea simplement no es pot permetre continuar fent veure que no passa res. Si permet que Polònia, Hongria i Espanya segueixin fent el que els dóna la gana, d’altres països s’hi afegiran i tot acabarà rebentant.

Si el Tribunal Constitucional d’Alemanya acaba dictant una sentència prohibint que el Banc Central Europeu compri el deute sobirà dels països del sud, pot acabar provocant que Itàlia o Espanya suspenguin pagaments i facin implosionar tota l’economia europea, fent esclatar l’euro i tota la Unió.

La Unió Europea només sobreviurà si s’imposa

De fet és l’oportunitat perfecta per passar la seva primera prova de foc real.

Si s’inicia el procediment d’expulsió de Polònia, s’enviaria un avís molt contundent. L’opinió pública polonesa no ho toleraria. A banda, la societat està molt dividida per franges d’edat. El jovent té unes idees i una concepció del món molt diferent a la dels seus pares, i l’ànsia de modernització ha de prevaldre. L’expulsió suposaria, a més, una gran reculada econòmica i industrial.

Polònia, Hongria i Alemanya

Polònia acabaria rendint-se, i amb ella Hongria. De fet, les conseqüències per ambdós països podrien ser molt profundes: la fallida del projecte ultraconservador i autoritari donaria molta força a les formacions més progressistes. És una gran oportunitat.

Respecte al desafiament del Tribunal Constitucional alemany, la cosa és bastant més senzilla: ja s’han tirat enrera un parell de cops, perquè saben que no poden fer una altra cosa. I és exactament el que faran la propera vegada i les següents. Això si no volen continuar amb la bonica tradició que té Alemanya de perdre-ho tot just quan tot és seu.

Si la UE ordena obeir la Llei Internacional, Catalunya s’autodeterminarà

I ara és quan arribem a Espanya. L’inici del procés d’expulsió de Polònia espantaria, i molt, als poders espanyols. I aquí és on s’acabaria la broma. Molta xuleria amb un Spexit, però què passa si la Unió Europea decideix avalar Catalunya, on hi ha 9.000 empreses estrangeres, fent costat a la causa justa de l’autodeterminació.

Destacats professors i catedràtics espanyols i fins i tot catalans parlen del dret a l’autodeterminació com d’una mena de fantasia o falsificació, però es neguen a fer una lectura pública del que diuen els textos legals internacionals.

Quan els dos màxims tribunals europeus donin la raó a l’exili i als presos polítics indultats, llavors podrem plantejar una qüestió molt senzilla: l’organització d’un referèndum no és un delicte penal des de 2005, i la desobediència afecta només a l’autoritat competent. Això és el que diuen les lleis espanyoles.

Per tant, a banda del govern català, ni una sola de les persones que van organitzar, o participar, o votar en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017 podia ser molestada o impedida per cap agent policial, sota cap ordre, ni judicial ni governamental, ja que no estaven participant en cap il·legalitat

Aquell dia, la gent simplement feia la seva vida privada, i qui volia anar a posar la papereta a la urna ho podia fer sense que cap llei li ho pugués impedir.

La única il·legalitat possible, si és que n’hi ha alguna, només  la van poder cometre el convocants del referèndum, l’autoritat competent, és a dir, el govern.

La conseqüència d’això és que el govern espanyol, enviant milers de policies a impedir violentament que els ciutadans fessin el que els donés la gana el dia 1 d’octubre, es converteix en un atac a la població civil desarmada de forma gratuïta i sense cap provocació o causa coneguda més enllà de la seva arbitrarietat i les seves amenaces.

Si la Unió Europea decideix que les lleis i els tribunals internacionals han de ser respectats d’una vegada pels seus països membres, Catalunya pot reclamar oficialment la causa justa davant la impossibilitat de fer seure Espanya a negociar, o a parlar, d’un possible referèndum.

Perquè Espanya ja ha atacat violentament la població indefensa de Catalunya sense cap motiu, només per reprimir la minoria catalana. Ha premiat oficialment als policies que ho van fer i ha negat, també de forma oficial, la possibilitat d’aquesta negociació en tots els supòsits.

Això és exactament el que, segons diu el dret internacional de forma explícita i concreta, dóna tota la legitimitat al territori d’un país per separar-se’n de forma unilateral,  per molt que Espanya ho negui, i és exactament el que explicaré i provaré la propera vegada que ens veiem.