18°C Barcelona

Divendres, 29 març 2024
[easy-profiles template="tinymodern" align="right" size="small" nospace="no" cta="no" cta_vertical="no" profiles_all_networks="no"]

Té Catalunya dret a l’autodeterminació?

Aquest és el text del guió del vídeo ‘Té Catalunya dret a l’autodeterminació’, publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

Com que ningú no ens ho explica, ni els “nostres” ni els del bàndol contrari, avui averiguarem si les lleis internacionals avalen o no el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

Ja haureu vist que aquest vídeo serà una mica llarg, més del que a mi m’hauria agradat. Com que el tema és complex i pot costar una miqueta de seguir, us recomano que no el veieu d’una tirada.

L’he dividit en petits capítols, si us hi fixeu, a la descripció del vídeo a sota teniu aquests capítols marcats amb el punt on comença cada part. Mirant el títol de cadascun, podreu trobar què dic exactament sobre cada aspecte de la llei internacional, o els casos de Canadà i Escòcia, per exemple.

Abans de començar, us he de dir que també a la descripció trobareu enllaços o links a tots els documents o recursos dels que parlarem. D’aquesta manera, podreu comprovar vosaltres mateixos si la informació que veieu aquí és completa i veraç.

Un dels pitjors costums en aquest tipus de debats polítics on tothom vol tenir raó és intentar amagar el que no ens interessa que se sàpiga o alterar la informació que es dóna, i d’aquesta manera es limita la capacitat d’argumentació del contrari.

Tot això està molt bé en el terreny de la immediatesa política, però més aviat que tard arribarem a un punt en què tan Espanya com Catalunya hauran de presentar i defensar el seu cas davant d’uns tercers que faran d’àrbitres, moderadors o potser jutges, i per moltes trampes que es vulguin fer, tots dos tindran equips tècnics i jurídics que comptaran amb informació, casuística i jurisprudència completes.

Vol dir que seria una tonteria intentar amagar el que no ens agrada que se sàpiga, perquè se sabrà igualment. Per tant, aquí ho veurem tot.

90 països en 50 anys

Començarem explicant que, cap a l’any 1900 hi havia al món al voltant d’uns 85 països àmpliament reconeguts. Un cop passades les dues grans guerres i dissolts els imperis clàssics i bona part de les colònies, cap al 1950 hi havia uns 108 països sobirans. Per tant, a mitjans del segle XX hi ha més de 30 nous estats reconeguts.

Curiosament, a partir de llavors la tendència s’accelera i el nombre de països pràcticament es duplica arribant a la primera dècada del segle XXI, amb gairebé 200 estats sobirans.

Això és molt interessant perquè, a un ritme mig de gairebé dos estats nous cada any durant 50 anys, aquesta suposada “tendencia del mundo a unirse” que predica tota aquesta gent contrària a la independència és, simplement, falsa.

Una altra cosa que sens dubte destaca d’aquesta tendència a la creació de nous estats més petits és que el nombre de conflictes, respecte a la quantitat de nous països, es va reduïnt cada cop més enlloc d’augmentar.

Si el nacionalisme fos tan perillós, el fenòmen hauria de ser al contrari, mentre que els fets descriuen, d’una banda, com les guerres tendeixen a repetir-se gairebé als mateixos llocs on les coses no s’han resolt, i d’una altra les separacions propicien que cadascú s’ocupi dels problemes d’una població culturalment més homogènia i cohesionada.

Si en els darrers 60 anys s’han creat gairebé un centenar de països nous, vol dir que segurament hi ha algun tipus de base sobre la que una nació, un poble o un grup de gent, pugui esdevenir un país.

Aquesta base fonamental la trobaríem en un document anomenat Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que es va publicar a l’Assemblea General de les Nacions Unides al 1966 i que va entrar en vigor a 1976. És un Tractat Multilateral que es pretenia que fos signat per tots els països del món, per tant, universal. A finals de 2019, comptava amb la signatura i ratificació de 173 països. Xina i Cuba no l’han signat mai.

La importància del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és cabdal per tot el món. És un document universal i fundacional. Junt amb el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la Declaració Universal dels Drets Humans, conformen el que s’anomena la Carta Internacional dels Drets Humans, que és el document de màxima autoritat i importància al món, la base de tot el Dret Internacional.

Existeix el dret a l’autodeterminació?

Tenint en compte això, com dirieu que comença, de quin tema creieu que parla el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics?

Exacte, ho heu endevinat: del dret dels pobles, de tots els pobles, a exercir l’autodeterminació. A la descripció a sota us adjunto dues versions oficials, la que està en anglès i la traducció a l’espanyol, perquè de seguida comencem amb les tonteries.

La versió en espanyol comença dient que “1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación”. La versió original en anglès diu, exactament, que “1. All peoples have the right of self-determination”. La correcta traducció espanyola o castellana de “self-determination” és “autodeterminación”, no “libre determinación”. Això seria “free determination”. Per cert, no hi ha traducció oficial al català.

Un cop aclarit això, observeu que no diu res sobre colònies. Ni sobre imperis, ni sobre cap excepció o particularitat. Diu, ben clar: “Todos los pueblos”. Sí, això és el que diu. Jo diria que podríem incloure Catalunya en la definició de “todos los pueblos”. Vaja…

L’obligació de promoure l’autodeterminació

La resta de l’article, fins al punt 3, parla de què necessita un país nou, coses com economia pròpia, cultura, desenvolupament, etc. I el punt 3 ens diu que “Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas”.

És a dir, els estats participants, tots ells, fins i tot els que administren territoris especials, han de promoure l’exercici del dret a la lliure determinació. En anglès torna a dir “self-determination”, autodeterminació. Per tant, queden obligats. Els de les colònies, i els altres. Sensacional.

És interessant, perquè tot el Pacte queda dividit en 6 parts que toquen 6 temes diferents, i el tema de l’autodeterminació s’acaba aquí mateix, al primer article i ja no torna a aparèixer més. Ja hem vist que el punt 3 d’aquest primer article diu clarament que els estats tenen l’obligació de promoure l’autodeterminació, però per si de cas el segon article (que ja toca un tema diferent) torna a deixar clar que “Cada Estado Parte se compromete a adoptar, con arreglo a sus procedimientos constitucionales y a las disposiciones del presente Pacto, las medidas oportunas para dictar las disposiciones legislativas o de otro carácter que fueren necesarias para hacer efectivos los derechos reconocidos en el presente Pacto y que no estuviesen ya garantizados por disposiciones legislativas o de otro carácter”.

La Constitució espanyola anul·la la Constitució espanyola

Jo no sé què enteneu vosaltres, però jo diria que això vol dir que si, per exemple, el teu país té una Constitució Sagrada, ja sabeu, com la Constitució Espanyola, on hi ha algun article, com per exemple l’article 2 de la Constitució Espanyola, on diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles…”, doncs que quan tens articles que diuen aquestes coses, si has signat el tractat, la teva obligació és canviar aquests articles, o aquesta Constitusión o, no sé, anar al psiquiatra.

Però espera, perquè resulta que la Constitución Española sí té previst què s’ha de fer si hi ha algun article que xoqui contra alguna altra legislació o tracte internacional que Espanya hagi signat.

¿Què passa, doncs, si Espanya ha signat alguna cosa contrària a la indisoluble unidad de la patria? Doncs passa el que posa a l’article 95 de la Constitución Española: “La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional”. O sigui, que el que s’ha de revisar és la Constitución, no el tractat que has signat.

Però espera, que després ve l’article 96 a aclarir-ho encara més: “Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho Internacional”.

És a dir, aviam si ho entenc: els tractats passen per sobre del que digui la Constitusión. Però, ¿no havíem quedat en que era “imposible hacer un referéndum de independencia”? Vosaltres heu llegit el mateix que jo?

Va, fem un primer resum: tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, ¿estem d’acord? Els estats tenen l’obligació de promoure-la. I, si les lleis espanyoles són contràries a un tractat que digui que has de promoure l’autodeterminació, el tractat passa per sobre de la llei espanyola. Sensacional.

Potser us sembla que ja ho tindríem, però ja els coneixeu, ells són espanyols i a vosaltres el que us passa és que no conocéis la verdad verdadera.

Els informes de propaganda legal de l’estat espanyol

Resulta que, quan ja estava clar que els catalans anàvem en sèrio i que hi hauria una consulta popular sobre la independència de Catalunya al 2014, el Ministerio de Exteriores y Cooperación es va afanyar a publicar un informe titulat Sobre la eventual declaración unilateral de independencia de Cataluña y el derecho internacional’.

Com ja us podeu imaginar, es tracta d’un relat de ciència-ficció on Espanya sempre té raó, en tot, i segons ells, el dret internacional diu que això de l’autodeterminació són tonteries ridícules de catalanes.

Més endavant, ja al 2015, el Real Instituto Elcano també publicaria un informe de ‘Reflexiones jurídicas’ sobre el mateix tema, intentant manipular el dret internacional i la jurisprudència. En realitat, aquest darrer informe fa un corta-y-pega de l’anterior, perquè es veu que escriure un text original ja era treballar massa.

Jo ja els entenc, quan només tens mig argument i no s’aguanta, doncs només hi pots afegir retòrica i fotocòpies.

Essencialment, això és tot el que tenen, això i aquella fabulosa campanya de la Marca España, que tantes tardes de glòria torera ens va proporcionar.

De tota manera, siguem una mica seriosos i analitzem què és el que diuen els espanyols, perquè en aquests informes està tot allò de que “sólo afectaba a las colonias”, i totes aquelles tonteries que tan els agrada repetir.

La secessió no existeix, i a Nacions Unides no saben fer lleis

El primer que fan és negar el dret a la secessió, de forma que confonen interessadament el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret a decidir per nosaltres mateixos mitjançant una votació, i el dret a separar-se directament.

Llavors fan una mena de pilota argumental, i diuen la primera tontada del text: “Conviene partir de la inexistencia de un derecho de secesión y de la inaplicabilidad del derecho a la libre determinación de los pueblos, ya que resulta de plena vigencia en la materia el principio de integridad territorial”.

Inexistencia de un derecho de secesión. Inaplicabilidad del derecho de autodeterminación. Principio de integridad territorial.

És a dir, que l’article número 1 de la Carta de les Nacions Unides és… un error. Resulta que a Nacions Unides són tots idiotes i s’equivoquen escrivint articles. Això de que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació i de que Espanya ho ha signat i ratificat, tot això són imaginacions vostres, perquè és “inaplicable”, toma ya…

És inaplicable perquè, segons ells, hi ha una cosa anomenada “principio de integridad territorial”. Llavors es posen a donar tot d’exemples bastant tronats, com el que diu que la unitat dels Estats Units és “perpetua”, sense adonar-se de lo ridícul que resulta pensar que les coses es mantindran sense canvis per tota l’eternitat en un món on s’han creat 90 països en 50 anys, o la que parla del Tribunal Suprem de Canada directament mentint, i que repassarem després.

Acaben rematant, com a prova definitiva de que tenen raó, amb l’article 2 de la Constitución Española, el de la unidad indivisible, aquell que hem dit abans que quedava anulat per l’article 96.

La integritat territorial i la Resolució 2625: quan decideixes no llegir-ho tot

El “principio de integridad territorial” es refereix a la resolució 2625 de Nacions Unides, una resolució molt famosa que estableix els “Principis del Dret Internacional que han de regir entre els Estats”. És a dir, com s’han de relacionar uns estats amb els altres. Això ja us hauria de donar una pista de com acabarà tot això.

Hi ha un paràgraf al que els espanyols s’hi agafen com si fossin paparres, és el que diu: “Ninguna de las disposiciones de los párrafos precedentes se entenderá en el sentido de que autoriza o fomenta acción alguna encaminada a quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos e independientes…”.

I és molt bo, perquè ho ilustren amb un exemple recent, el del referèndum d’independència de Crimea al 2014, a Ucrània, que va ser declarat ilegal.

Amb això, els espanyols ja creuen que ho tenen llest. Lo pone bien claro: no se puede quebrantar total o parcialmente la integridad territorial de los estados soberanos. I tenen raó, això és el que posa.

Només hi ha un problema, a la mateixa Resolució 2625 unes linies més avall: “Todo Estado se abstendrá de cualquier acción dirigida al quebrantamiento parcial o total de la unidad nacional e integridad territorial de cualquier otro Estado o país”.

És a dir, quan parla de “quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos”, es refereix a que un altre país “quebrante” aquesta unitat territorial.

L’exemple de Crimea ho confirma perquè el referèndum estava promogut i finançat per un altre estat, concretament Rússia.

Kosovo esclafa la unitat territorial espanyola: el dictamen del Tribunal Internacional

Potser no ho veieu clar i és normal, el text no és prou explícit connectant directament els dos paràgrafs. Però és que resulta que aquesta resolució 2625 ja ha estat utilitzada anteriorment diversos cops per rebatir el dret a l’autodeterminació i la secessió en altres països.

Tant és així que, al 2010 i a causa de la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo, la Cort de Justícia Internacional va emetre un dictamen consultiu aclarint quin era exactament el sentit en el què s’havia d’interpretar la resolució 2625.

Fixeu-vos en les paraules que s’utilitzen, així evitareu confusions. En el seu punt 80, aquest dictamen explica que alguns dels participants creuen que la resolució impedeix la possible secessió dins d’un estat, així que el Tribunal ho aclareix dient que “Així, l’abast del principi d’integritat es limita a l’esfera de les relacions entre estats”.

És molt guapo perquè el que està dient la Cort de Justícia Internacional és que una cosa és una secessió deguda a una influència o acció externa, és a dir, per part d’un altre estat, com Rússia amb Crimea, i una de ben diferent una secessió promoguda internament, és a dir, per una part o una regió dins l’estat sobirà. Lo que viene siendo, mayormente, un pueblo. I, com que són dues coses diferents, s’han de tractar de formes diferents.

La Resolució 2625 ve amb un regalet: només per a països que fomentin l’autodeterminació

I aquí és on arribem a un dels punts que Espanya no vol que vegis. I és que, quan parla del principi d’integritat territorial, la resolució 2625 de la que parlàvem originalment no diu que es refereix a “todos los estados”, sinò que es refereix només als que “se conduzcan de conformidad con el principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos antes descrito”.

Per tant, deixa bastant clar que la integritat dels estats que no respectin l’autodeterminació dels seus pobles no té per què estar garantida, segons la llei internacional.

Ara podríem fer un segon resum, dient que el principi d’integritat territorial es refereix només a la injerència entre estats i només aplica als països que fomenten l’autodeterminació dels seus pobles.

Els pobles d’Espanya no existeixen. Ni els de la resta del món.

Els arguments dels informes jurídics espanyols arriben a uns punts de vergonya aliena bastant delirants. Un dels millors és quan intenten demostrar que, quan l’article 1 del Pacte pels Drets Civils i Polítics parla del dret dels pobles a l’autodeterminació es refereix, atenció, a tota la població de l’estat.

És a dir, que el que tothom, arreu del món, entén que és un poble, és una construcció imaginària que només tenim al cap els catalans.

El text de l’informe del Ministerio diu que l’expressió “los pueblos” es refereix al conjunt d’habitants de l’estat, i ho sustenta dient que:

1.- S’ha de respectar el principi d’integritat territorial. Ja hem vist que això és fals, només aplica si defenses el dret a l’autodeterminació. Que és el que fan, per exemple, el Canadà o el Regne Unit. La lògica aquí és absurda: si el poble és el que forma l’estat sencer, per què se li hauria d’exigir que fomenti el dret a l’autodeterminació? Doncs perquè hi ha països on hi conviuen diferents pobles, és clar. Com el Regne Unit. Com Canada. Com Espanya.

2.- el principio de libre determinación de los pueblos tan sólo cabe en supuestos de situación colonial. D’això en parlarem d’aquí un moment, és gairebé el seu argument estrella i mereix un punt propi. Spoiler: és mentida.

3.- Tornen a parlar del principi d’integritat territorial, però aquest cop citen uns quants dictamens de la Cort Internacional de Justícia, i tots es refereixen a colònies, com el Sahara o situacions bèliques com Palestina. És molt bo, perquè citen sentències del Tribunal Internacional de Justícia però s’obliden de la que els afecta directament a ells, la de Kosovo de 2010.

“Sólo sirve para las colonias”. Mites, llegendes i la Resolució 1514

I ara, el seu argument estrella: el defendido derecho de separación como plasmación del principio de libre determinación de los pueblos tan sólo cabe en supuestos de situación colonial, pueblos anexionados por conquista, dominación extranjera u ocupación, tatatá…

Llavors, esgrimeixen una altra resolució, la 1514, publicada per Nacions Unides a 1960. Aquesta resolució és també molt famosa, perquè ve a ser el document base sobre el que es fonamenten tots els processos de descolonització.

L’argument dels espanyols és catastròfic per dos motius:

El primer, que aquesta resolució és de 1960 i es refereix a un fenòmen que encara s’està produïnt, que és el de la descolonització. Per tant, s’encabeix en aquest context. Tota la resta de resolucions i documents de què hem parlat tota aquesta estona són posteriors, i per tant fan dues feines: una és que, si hi ha alguna cosa que xoqui amb aquesta resolució de 1960, actuen com una correcció. Però no us preocupeu, aquest argument dóna igual perquè això no passa en cap moment.

Dos, que les resolucions i documents posteriors no parlen de la descolonització, sinò de tots els països, i això és un problema per Espanya perquè l’afirmació que fa de que hi ha un document que parla de descolonització i això fa que tota la legislació existent es refereixi només a la descolonització, no s’aguanta. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

Ara bé, anem a dir que tenen raó. Que el que digui la resolució 1514 de 1960 és tot el que es pot dir sobre el que pot fer Catalunya. Anem doncs a veure què diu exactament:

A la introducció: consciente de la necesidad de crear condiciones de estabilidad y bienestar y relaciones pacíficas y amistosas basadas en el respeto de los principios de la igualdad de derechos y de la libre determinación de todos los pueblos…

No diu las colonias, diu todos los pueblos. Parlarà de les colònies, perquè les colònies són una part de todos los pueblos, però l’objectiu és para todos los pueblos…

Més endavant: reconociendo el apasionado deseo de libertad que abrigan todos los pueblos dependentes y el papel de dichos pueblos en el logro de su independencia…

Novament, todos los pueblos dependientes, no todos los pueblos dependientes que son colonias. És més, qualifica específicament com a “dependientes” tots els pobles que no tenen la independència.

Ara ve el plat fort, recordeu que som a 1960: celebrando que en los últimos años muchos territorios dependientes hayan alcanzado la libertad y la independencia, y reconociendo las tendencias cada vez más poderosas hacia la libertad que se manifiestan en los territorios que no han obtenido aún la independencia, convencida de que todos los pueblos tienen un derecho inalienable a la libertad absoluta, al ejercicio de su soberanía y a la integridad de su territorio nacional…

Llavors és quan parla de les colònies i diu què és el que s’ha de fer. Però ja veieu que prèviament deixa clar quin és l’esperit, l’objectiu de la resolució, i per tant de la llei internacional. No parla d’uns territoris en particular, o un tipus de nació dependent. Parla de “los territorios que no han obtenido aún la independencia”, que “todos los pueblos tienen un derecho inalienable a la libertad absoluta, al ejercicio de su soberanía”

¿Com, exactament, pot negar Espanya que aquest text es pot aplicar perfectament a Catalunya precisament perquè el text encara no ha parlat, en cap moment, de colònies, sinò explícitament de “todos los pueblos”?

Fixeu-vos també en què l’informe espanyol deia que l’autodeterminació dels pobles era “inaplicable”, perquè no podia “eclipsar” el principi d’integritat territorial. Doncs en aquesta resolució, torna a mostrar-se la mateixa contrarietat.

Quan comença a enumerar els punts sobre el colonialisme i la urgència de la descolonització, porta ja cinc punts i arriba al punt número 6, on diu que “Todo intento encaminado a quebrantar total o parcialmente la unidad nacional y la integridad territorial de un país es incompatible con los propósitos y principios de la Carta de las Naciones Unidas”.

Però… Un moment. Porta 5 punts dient que les colònies s’han de poder independitzar, i de sobte diu que no es pot quebrantar la unitat nacional, ¿això què és? És potser que escriuen cinc punts que són tots errors i el sisè els fa “inaplicables”, també?

Doncs això és el mateix que abans: la unitat territorial no es pot trencar des d’un altre país, però no té res a veure si és des de dins, tant si és una colònia que forma part de l’estat com si és una regió de l’estat.

La idea, l’esperit de la llei internacional, torna a ser el mateix, i coincideix tota l’estona amb la Carta dels Drets Humans de 1976: tots els pobles, tots, tenen dret a l’autodeterminació.

La sorpresa del Tribunal Internacional de Justícia: la secessió unilateral no està prohibida

El dictamen consultiu del Tribunal de Justícia Internacional per Kosovo de 2010 diu clarament que els actes de secessió unilateral no han de ser, necessàriament, ilegals. Això ho diu en diversos punts del dictamen, però arribant al punt 79 especifica que el propi costum, que conforma la pràctica més habitual i acaba conformant com s’elaboren les lleis, consolida la tendència al dret a la secessió. I el punt 84 diu explícitament que no existeix cap prohibició al respecte dins la Llei Internacional.

Per tant, sabem que les colònies tenen dret, directament, a la secessió, perquè són pobles explotats per un conqueridor. D’això tractava específicament la resolució 1514 de l’any 1960. Això ningú no ho posa en dubte. ¿Vol dir llavors que una secessió sense que siguis una colònia és automàticament il·legal? No, acabem de veure que, segons el Tribunal de Justícia Internacional, no ha de ser per força il·legal

El més probable, i això sí és una interpretació, però una interpretació raonable, s’hagi d’anar cas per cas, com va passar amb Kosovo. Un país que tothom reconeix excepte… exacte, excepte Espanya, el país de la Llei de l’Embut, lo ample per mi i lo estret per tu.

Si hem de fer cas a l’exemple de Kosovo i d’altres, i hem d’interpretar el que diuen les diferents resolucions i dictamens tal com hem anat veient, sembla que la secessió unilateral és raonable en cas de què el dret a l’autodeterminació no sigui possible.

En el cas d’Espanya, ja hem vist com el dret d’autodeterminació no és que no sigui possible, tal com marquen les lleis internacionals, sinò que és reprimit amb la violència de milers de policies, líders democràtics i civils a presó, supressió de l’autonomia i repressió a la població amb tortures i falsificació de proves.

Jo diria, no sé què en penseu vosaltres, que tenim un cas per al Tribunal Internacional de Justícia, pel Tribunal Europeu dels Drets Humans i per Nacions Unides. I això és el que provoca terror a Espanya, i per això fabriquen informes que semblen molt elaborats i molt complicats, però que són fàcilment desmuntables.

La Llei de Claredat canadenca i la secessió negociada

Anirem acabant, només ens falta anar un moment al Quebec i a Escòcia.

Anem primer al Canadà. Us han explicat una bonica història de com el Quebec va ser autoritzat a fer el seu referèndum d’independència, al contrari que nosaltres, i que és clar, és molt molt diferent.

El problema és que això és mentida. Els quebequesos van convocar i celebrar un referèndum d’independència, i s’ha acabat. El govern federal del Canada no va permetre ni deixar de permetre res, perquè resulta que Canada, per aquest tipus de coses, és un país democràtic i tolerant que practica la llei internacional, és a dir, permet que els pobles del Canada -que inclouen els quebequesos, els aborígens i els inuit- votin referèndums d’autodeterminació quan faci falta, com ja havien fet prèviament a 1980.

Els espanyols s’agafen a la Llei de Claredat que el parlament del Canadà va aprovar l’any 2000 com una gran prova de que el dret a la secessió unilateral no existeix. El problema és que la Llei de Claredat confirma exactament el que estem dient aquí tota l’estona.

La Llei de Claredat es basa en una sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 1998, tres anys més tard de la celebració del referèndum d’independència del Quebec. La independència va ser rebutjada per menys d’un 1% de marge, súper-ajustat.

Essencialment, el Tribunal Suprem del Canadà dictamina que, efectivament, el Quebec no té dret a separar-se unilateralment del Canadà. No té dret a una secessió unilateral precisament perquè el Canadà permet sense cap problema que el Quebec convoqui i celebri amb tota normalitat un referèndum d’autodeterminació.

Per tant, no hi ha motiu per a una separació traumàtica o imposada. Però el Tribunal Suprem diu més coses. Diu que, si els quebequesos confirmen en un referèndum amb una pregunta clara que sí es volen separar, el govern federal canadenc estarà obligat a asseure’s a negociar els termes de la separació.

És a dir, hem passat de “el Tribunal Supremo de Canadá dejó bien establecido que la secesión de Quebec tan sólo resultaría factible si antes se procedía a una reforma de la Constitución Federal”, a que “la secessió d’una província del Canadà seria constitucionalment vàlida després d’una negociació entre el govern federal i el govern provincial. En aquest cas, es procediria a fer una esmena constitucional”. És a dir, la reforma federal de la que parlen els espanyols, que seria automàtica i fruit d’un acord civilitzat.

Tot això amb el president Bill Clinton dient que ni parlar-ne i el també president Jaques Chirac afanyant-se a dir que els resultats del Sí a Quebec serien “immediatament reconeguts per França”.

Com veieu, els països no actuen perquè siguin democràtics o bondadosos, sinò per pur interès propi. I, com seguiu veient, la Llei de Claredat canadenca estableix les circumstàncies en què al Canadà es poden fer referèndums d’independència sense demanar permís i secessions un cop negociats els termes de la separació, al contrari del que diuen els espanyols.

Al Regne Unit són demòcrates abans que patrioteros

El cas escocès, tres quarts del mateix: és impensable, en una democràcia lliberal anglosaxona, que s’impedeixi consultar els habitants d’una de les nacions que conformen el Regne Unit si volen canviar o no el seu status polític.

El primer ministre David Cameron no va tenir més remei que acceptar que es pugués celebrar un referèndum al 2014 per la senzilla raó de què el Tribunal Suprem del Regne Unit l’hauria humiliat, i això l’hagués pogut dur a la dimissió.

Enlloc d’això, va fer la única cosa que un governant responsable i civilitzat pot fer. Va declarar que, abans de britànic, era un demòcrata, i per tant acceptava negociar els termes del referèndum i faria campanya pel “Remain” amb totes les seves forces. I així és com va guanyar.

No tot són flors i violes: el 90% no funcionarà a Escòcia… ni a Catalunya

Si us pensaveu, després de tot el que he anat explicant, que això de l’autodeterminació és una cosa que d’alguna manera, els estats deuen sí o sí a les nacions que hi són a dins, no tan ràpid. No tot són flors i violes.

La primera ministra d’Escòcia Nikola Sturgeon està tenint molts problemes amb la negativa de l’actual primer ministre anglès Boris Johnson, que considera, com molts britànics i alguns escocesos, que la gent es va pronunciar clarament i que això ja val per almenys tota una generació.

Que un referèndum sobre una cosa tan important no es pot celebrar cada dos per tres. Per ser justos, no li falta un punt de raó. I no ho dic perquè estigui amb els britànics, ho dic perquè la mateixa Nikola Sturgeon no les té totes.

Ja porta un parell de causes perdudes recentment davant el Tribunal Suprem britànic, i encara que segons ella el Brexit ho canvia tot i res no pot impedir que Escòcia faci un altre referèndum, sap perfectament que els unionistes poden boicotejar la votació fent campanya per l’abstenció.

Un pot pensar que facin el que vulguin, però el cert és que, si el Regne Unit tolera de forma perfectament democràtica un referèndum però la meitat dels escocesos decideixen no aparèixer amb la seva papereta, la comunitat internacional expressarà els seus dubtes sobre la validesa d’un resultat de, per exemple, 90 a 10. No sé si us sonarà d’alguna cosa, això d’un 90% a favor de la independència en un referèndum on no hi ha els unionistes.

El que tem la primera ministra escocesa no és exactament que no hi vagi  prou gent, sinò el que acabi dient la Unió Europea, que només reconeixerà oficialment Escòcia si la legitimitat és total i absoluta, sense dubtes. Heu de pensar que el gran objectiu d’una Escòcia independent és tornar a entrar immediatament a la Unió Europea.

Per avui ja hem acabat, em sembla que ja n’hi ha prou d’informes de trileros i resolucions internacionals.

Proper episodi: un pla pels polítics

En realitat, m’he guardat el més important per a una propera última part d’aquesta mini-sèrie sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya. El proper cop parlarem de què hem de fer exactament nosaltres. Com es fa, un cop arribes al punt on som, per aconseguir, aquest cop de debò, la independència.

Recordareu el meu primer vídeo, en el que parlava d’estructurar un pla on tothom hi estigués involucrat, amb fases i canvis d’intensitat, mobilitzacio i activisme polític pacífic. Amb coneixement del que anem a fer i què ens pot passar.

Tot aquest pla no tindria sentit si no sabem, al màxim nivell polític, com s’han d’enfrontar el nostre govern, els nostres polítics i els líders civils i socials, al que pugui plantejar el govern espanyol, altres països i entitats com la Unió Europea, les Nacions Unides i l’OTAN.

De tot això, i de la possible tornada del president Puigdemont, en parlarem un altre dia.

 

Documents i recursos que s’esmenten al vídeo:

Wikipedia – Nombre d’estats sobirans a 1910, 1950, 2010:

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_sovereign_states_in_the_1900s

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_sovereign_states_in_the_1950s

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_sovereign_states_in_the_2000s

Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Assemblea General de les Nacions Unides, publicat a 1966 i en vigor des de 1976: https://www.ohchr.org/en/professionalinterest/pages/ccpr.aspx (versió en anglès)

https://www.ohchr.org/sp/professionalinterest/pages/ccpr.aspx (versió en espanyol)

Constitució Espanyola de 1978: https://www.boe.es/legislacion/documentos/ConstitucionCASTELLANO.pdf

Informe sobre l’eventual declaració unilateral d’independència de Catalunya i el dret internacional, Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, 2014: http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/Actualidad/Paginas/Articulos/20140517_ACTUALIDAD1.aspx

Reflexiones jurídicas a propósito de una eventual declaración unilateral de independencia de Cataluña: un escenario político jurídicamente inviable, Real Instituto Elcano, 2015: http://www.realinstitutoelcano.org/wps/wcm/connect/bb469e0049f77f9298de9e207baccc4c/MartinPerezDeNanclares_reflexiones_juridicas_independencia_Catalunya.pdf?MOD=AJPERES&CACHEID=bb469e0049f77f9298de9e207baccc4c

Declaració 2625(XXV) sobre els principis de la Llei Internacional en referència a les relacions amistoses i a la cooperació entre estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides, Assemblea General de les Nacions Unides, publicada a 1970: https://unispal.un.org/DPA/DPR/unispal.nsf/0/25A1C8E35B23161C852570C4006E50AB (versió en anglès)

https://documents-dds-ny.un.org/doc/RESOLUTION/GEN/NR0/352/86/PDF/NR035286.pdf (versió en espanyol)

Dictamen Consultiu sobre la Conformitat amb la Llei de la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo, Cort de Justícia Internacional, emès a 2010: https://www.icj-cij.org/public/files/case-related/141/141-20100722-ADV-01-00-EN.pdf (mirar el punt 80)

Declaració 1514 (XV) sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials, Assemblea General de les Nacions Unides, publicada a 1960. https://undocs.org/A/Res/1514(XV) (versió en anglès)

https://undocs.org/es/A/Res/1514(XV) (versió en espanyol)

Sobre la Llei de Claredat del Canadà: https://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Claridad_(Canad%C3%A1) (en espanyol, molt més complet que l’actual versió catalana)

https://en.wikipedia.org/wiki/Clarity_Act (en anglès)

NOTA: si no us funciona algun dels links, proveu d’afegir-hi un tancament de parèntesi ‘)’ sense les cometes a la URL del navegador. YouTube no permet afegir links amb un parèntesi i elimina el tancament. Disculpeu les molèsties.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *