10°C Barcelona

Dissabte, 3 desembre 2022

Presos dels presos

Podeu escoltar la lectura del text activant el Reproductor.

A los catalanes, la gente de Madrid está acostumbrada desde hace siglos a enredarlos.
Ya sabe usted, un whisky, unas sonrisas, muchas promesas, aquellos salones, aquellos tapices…
Y el catalán cae en la trampa como una mosca en la miel. Además, en Madrid el catalán tiene fama de pedigüeño.

MH President Josep Tarradellas a una entrevista a 1976

La pregunta és ben clara i senzilla: és lícit que un pres polític faci el que sigui per sortir de la presó?

Només hi ha una resposta possible: és clar que sí. La presó és una cosa molt seriosa, duríssima. I és pitjor, sempre, quan ets un pres polític. Perquè no és només presó, és repressió i és venjança.

Cal afegir que només ets un home, o una dona. O ho eres, perquè ara ets un convicte. Tot es distorsiona. El silenci és eixordidor i tens massa companyia: la por, el dolor, la solitut, l’angoixa. Per què jo? Què em faran? Quan sortiré? On és el meu món?

No us sabria dir per què, però tinc una debilitat especial amb Jordi Turull. No el coneixo pas, però el veig i ho trobo insuportable. Mai no l’he seguit particularment ni crec que tinguem gaire a veure l’un amb l’altre. Però alguna cosa em porta a ell, és entre desconcertant i dramàtic. I el vull veure lliure, a ell i a tots els altres.

És precisament per això que han de deixar, haurien d’haver deixat el primer dia de presó, la política. Per ser lliures. No se’ls pot demanar més, no tenim cap dret a demanar-los més. Han de sortir i ser lliures.

Han de poder prometre, no senyoria, que no, que mai més, il·lustríssima, que de cap de les maneres ni per tot l’or del món tornaran a delinquir. Que, efectivament, l’estat espanyol disposa d’unes regles que nos hemos dao entre todos i que s’han de complir, les escrites i les no escrites, que ja som tots grandets i sabem el que hi ha.

Han de poder dir i prometre tot això, i a més acomplir-ho per no haver de tornar al lloc on el temps no passa i el món s’esvaeix.

No tothom és Nelson Mandela. Per això el Madiba va deixar dit -i ho va provar personalment durant tres dècades- que no es pot negociar ni fer contractes amb presos. No us equivoqueu, no és només un exemple de valentia. És un exemple de maduresa política.

Qualsevol moviment polític que sigui susceptible d’acabar tenint líders injustament empresonats ha de tenir previstos mecanismes per aillar de forma immediata i estanca aquestes persones del projecte a causa del qual han estat empresonades. És així de senzill, i així de difícil.

Més encara, s’ha d’aillar aquestes persones i el seu entorn més immediat, especialment el familiar. Cap dels familiars ha de poder arribar a portar cap mena de responsabilitat o tasca decisiva. Els motius són obvis, i si no els veieu teniu un problema que no us solucionarà cap oftalmòleg.

Això és exactament el contrari del que s’ha dut a terme, sense discussió ni debat ni oposició de cap mena, en el cas del moviment independentista català. Ara ja som tots presos dels presos.

Ara que ja han passat uns pocs anyets, ara tenim el veritable i apocalíptic resultat d’aquesta colossal i infantil immaduresa política: mentre els seguim votant i creient en la seva pressumpta bondat infinita, assistim a la voladura controlada de tot el que s’ha dit, tot el que s’ha fet i tot el que s’ha votat.

Cal afegir que els exemples de nepotisme i clientelisme polític comencen a brollar per tot arreu, començant pel receptor de la meva ingènua empatia, Jordi Turull, ja ho veieu si en sóc, de ruc.

La col·locació de familiars vergonyantment indocumentats, des de les alçades inabastables del Parlament Europeu fins a les clavegueres de les direccions departamentals, és un escàndol del qual ningú en parla perquè és sistemàticament perpetrat per tothom i el teu mitjà necessita la subvenció, oi que sí?

Mentre aneu exigint als descreguts que si són tant valents i tant patriotes doncs vagin a tastar la presó una estona, mentre seguiu confonent el respecte que sentiu pel patiment dels presos polítics amb un suposat deute que creieu tenir amb ells, mentre no apreneu que els heu d’ignorar, aïllar, desobeir, fins que no feu entendre als espanyols que assumiu les baixes de forma estoica i que voleu la independència i esteu disposats a aturar el país i boicotejar-ho tot, fins llavors no sereu lliures dels presos polítics que us han apresat.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *