16°C Barcelona

Dijous, 28 març 2024
[easy-profiles template="tinymodern" align="right" size="small" nospace="no" cta="no" cta_vertical="no" profiles_all_networks="no"]

Periodistes que ens insulten a tots

Una de les intervencions més interessants en l’afer Quico Sallés vs Quim Torra l’ha protagonitzat el periodista i professor de la UB Joan Julibert, en defensa, pressumptament, del periodisme, la llibertat d’expressió i la fiscalització de la política.

Com que els que no som professors universitaris ni periodistes titulats també sabem llegir, he anat a consultar què ens podia dir el codi deontològic de la sagrada professió periodística.

No us avorriré detallant el que hi he trobat -vosaltres, n’estic segur, també sabreu llegir-, però sí us diré que després de consultar diversos codis catalans, espanyols, britànics i nord-americans, la conclusió és meridiana: el que vam contemplar dissabte a la nit no era periodisme, ni per casualitat.

D’intervencions de salvadors del periodisme, denunciadors d’aquelarres partidistes, màrtirs per la llibertat d’expressió i inquisidors del puritanisme polític que només han de practicar els adversaris, l’infern n’està ple.

Jo mateix vaig creure convenient amonestar ahir un diputat electe perquè em semblava que els polítics han d’entomar les crítiques -especialment de periodistes- i simplement seguir endavant. Tanmateix mantinc una pèssima opinió de la presidència d’en Quim Torra, encara que no tinc cap necessitat d’explicar-ho, perquè això no té res a veure amb el que estic escrivint. De fet, la passada nit vam tenir una petita discussió amb un conegut periodista seriós perquè em semblava que la seva argumentació contra en Quico Sallés era insuficient i equivocada. És a dir, vaig defensar en Quico Sallés en el que em semblava que era defensable.

El que no és, no pot ser de cap de les maneres defensable, és saber perfectament -perquè en Sallés té coneixement, sap amb detall com són les coses- que el president Quim Torra ha estat constantment, diàriament, efusivament menystingut, insultat fins a nivells delirants, enganyat, traït de forma col·lectiva pels seus socis de govern i, atenció, pel seu propi partit, del qual tothom que té dos dits de front sap que ha hagut de superar tot tipus de sabotatges. Deia que no pot ser que tot un periodista mediàtic sàpiga tot això perfectament i es permeti el luxe de, un cop el president ha estat definitivament traït i injustament inhabilitat pel feixisme judicial espanyol, dir en horari de prime time a la televisió pública de Catalunya que el que ha de fer el molt honorable és esborrar la presidència del seu currículum.

El nivell del periodisme català és, com tothom sap, subterrani, petrolífer. Es deu a grups mediàtics i calla el que tothom sap quan convé. No investiga res de res ni que ho tingui al davant, ni que li esclati a la cara cada dia, ni que ho faci tremolar tot de tan tel·lúric que pot arribar a ser.

¿No sabieu que hi ha informació perfectament pública que indica una corrupció sistemàtica en les subvencions i adjudicacions legals a dit que tothom es nega a investigar encara que es podria fer des del punyetero sofà de casa? ¿No sabieu que hi ha un pacte pèssimament negociat per presos polítics entre Junts i Esquerra que li adjudica a Esquerra plens poders mediàtics? ¿No hi ha ningú que pensi, en cap moment, fiscalitzar què passa exactament amb els desnonaments a Barcelona i àrea metropolitana i com s’ha arribat a un dèficit descomunal en uns comptes que estaven perfectament sanejats? ¿És normal que cap de tots aquests magnífics periodistes que surten arreu i a tothora hagi demanat la dimissió dels diversos acusats per diferents casos d’Esquerra i En Comú Podem, començant per l’ex conseller d’Exteriors i l’alcaldessa de Barcelona?

Tampoc sabreu, i aquest fet mereix pàrraf a banda, que un any sencer de reunions del Procicat amb membres del govern i assessors científics no té cap registre enlloc, de cap tipus. No hi ha constància de qui hi va anar, què es va dir, quines propostes o discussions es van fer, de què van parlar ni de les decisions que es van prendre. Ha hagut de ser un diari de Madrid qui ho ha destapat. ¿No en sabien res, els periodistes que -això sí que consta- estan perfectament contactats, subvencionats i fins i tot sopats per membres d’aquest gloriós govern que ens ha tocat gaudir?

Aturaré aquí les preguntes, ja n’hi ha prou. Com veieu, feina no els en falta. Però és molt més entretingut i heavy metal acusar el president Torra de mal president, després de totes les putades que ha hagut de suportar, per no esmentar que ha hagut d’enfrontar –en aquestes condicions– una pandèmia mundial que no es veia des de fa més d’un segle. Vint-i-un mil morts, només.

Parlant de black swans, l’audiència i els lectors d’aquests admirables i professionals fiscalitzadors, notaris de la realitat, estem esperant encara que algun d’ells -i elles, com oblidar-les a elles?- ens expliqui la intervenció personal, heroica i discreta d’un senyor anomenat Quim Torra quan ningú no aconseguia portar material sanitari a Catalunya. Jo suggeriria el gens original títol Heroi, i no per accident.

Han estat dos dies molt interessants, un cop més hem pogut veure de quin peu calça cadascú i quanta poca honorabilitat gastem. L’argumentació ha estat colossal: com si fóssim nens petits, il·lustres plomes nostrades ens han volgut alliçonar sobre llibertat d’expressió, com si algú hagués dit en algun moment que s’havia d’impedir, prohibir que el periodista Quico Sallés digui el que vulgui.

De sobte, patir crítiques al Twitter és l’equivalent a un linxament, un aquelarre sectari i partidista, un atac a la premsa independent puntualment, independentment subvencionada per qui mai és fiscalitzat ni investigat més enllà de posar-li a un portaveu la carxofa als morros.

Vivien molt bé quan la gent havia de pagar per la informació i hi havia una distància, un filtre gegantí entre autors i lectors, tertulians i audiència. Ara els fiscalitzats són ells, i el problema és que dia sí i dia també resulta que diversos membres del públic en saben molt més i els despullen constantment, a la vista de tothom.

Que parlen i escriuen fatal el català, que són pèssims informadors i que l’únic interès que tenen és mantenir la posició i fer-se els importants, tot això ja ho sabíem.

El que no sabíem és que no hi ha res més al darrera d’excuses ridícules, còmiques defenses d’un dret a l’expressió o informació que ningú no ha qüestionat mai, pressumptes censures partidistes quan tothom és coneixedor immediat de tot el que succeeix arreu.

El que no sabíem és que coneguts i mediàtics periodistes i professors universitaris del ram no saben fer ni la O amb un canutu, perquè ni tan sols s’han molestat a consultar els codis deontològics del seu ofici, les normes, consells i pràctiques dels seus propis col·legis professionals i, de fet, no semblen haver llegit ni un sol llibre sobre la pràctica del noble art del periodisme.

Però no us preocupeu, periodistes, els actuals referents del periodisme patrici José Antonio Zarzalejos, Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Màrius Carol, Enric Hernàndez i Lola García segurament estaran molt orgullosos de com administreu la seva brillant influència.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *