Per què va caure l’exèrcit afganès

El passat 8 de juliol, farà unes sis setmanes, el president dels Estats Units Joe Biden declarava en roda de premsa que “no hi ha possibilitats de què els talibans prenguin el poder a l’Afganistan perquè l’exèrcit afganès té 300.000 efectius ben equipats i una força aèria, mentre que els talibans són uns 75.000 guerrillers”.

Una periodista li va comentar que els assessors militars i totes les agències d’intel·ligència estaven d’acord que l’actual govern de Kabul col·lapsaria, i el president Biden la va tallar afirmant que això era fals. Davant la insistència de la periodista, Biden va dir que la responsabilitat és del govern afganès.

Tot seguit venia la pregunta que cap president no vol sentir: veu alguna similitut entre la situació actual i la retirada precipitada de Vietnam? De cap de les maneres, zero, va respondre. La capacitat de l’exèrcit talibà no és comparable, de cap de les maneres, amb la que tenia l’exèrcit nord-vietnamita. Sota cap circumstància es podran tornar a veure imatges com les del 30 d’abril de 1975 a Saigon, on els helicòpters de l’exèrcit nord-americà s’enduien al personal de l’ambaixada pel sostre, mentre milers de vietnamites s’hi llençaven intentant agafar-se a les potes intentant fugir d’una mort segura, o quelcom encara pitjor, mentre l’exèrcit del nord s’acostava a tota velocitat.

A banda de la ja famosa fotografia dels helicòpters enlairant-se des del sostre de l’ambaixada dels Estats Units a Kabul amb el personal a dins, tots hem vist les escenes de terror i desesperació de l’aeroport i també hem vist el caos en què s’ha convertit la retirada de tot occident.

Sí, hem vist de tot. Ja ho diuen, que en aquest tipus de situacions és on surt el millor i el pitjor de la condició humana. Hem sabut, per exemple, que holandesos i suecs, coneguts pel seu respecte escrupulós dels drets humans i per ser societats justes i inclusives, van marxar sense dir res a cap dels treballadors afganesos de les seves ambaixades. Quan diumenge dia 15 d’agost hi van anar a treballar, es van trobar que no hi havia ningú, els seus comptes de correu electrònic estaven bloquejats i no tenien cap accès als seus ja antics companys de treball. Van trigar només uns segons a comprendre que els havien deixat, sense cap pietat, a mercè dels bàrbars que vindrien a per ells.

L’altre cara de la moneda correspon als britànics, començant pel seu ambaixador Sir Laurie Bristol, que es va negar a deixar l’ambaixada fins que tot el personal afganès estigués a resguard, i va continuar a l’aeroport assegurant-se de què tothom rebia un passaport d’urgència. El Regne Unit li va enviar immediatament 600 paracaigudistes per protegir-lo, i van acabar no només enfrontant-se a trets amb alguns talibans, sinò organitzant l’accès de la gent a dins l’aeroport.

Els espanyols van dormir la siesta tot dissabte i el dia 15, festiu, ho tenien to cerrao, així que van decidir que vuelva ustez mañana fins dilluns 16 d’agost, quan algú va decidir començar un rescat que va retornar amb avions mig buits. Com a mesura estelar, la Ministra de Defensa i Premi Nobel d’Astrofísica Margarita Robles, ha demanat que els espanyols que aconsegueixin arribar a l’aeroport cridin “¡España, España!” i mostrin banderes espanyoles. No, no és cap broma. Això és el que ha dit. Si jo fos talibà, ja m’hauria rendit.

Mentre veiem l’espectacle i ens arriben informacions cada cop més bèsties de l’horror afganès, ens preguntem si tot això, tota aquesta situació caòtica es podia haver evitat. Volem saber com és que l’exèrcit afganès s’ha rendit sense disparar un sol tret. Ens demanem si tot això hauria passat igualment, tant si haguéssim marxat abans com si ens haguéssim quedat vint anys més.

Els Estats Units i l’OTAN deixen de dur a terme missions i enfrontaments militars al 2014, fa set anys. Des de llavors, només han tingut dues morts en combat. Totes les operacions militars van ser traspassades, junt amb la responsabilitat i el comandament, a les forces militars afganeses entrenades pels nord-americans. El preu que ha pagat l’exèrcit afganès des de llavors ha estat molt car: 50.000 morts, tots afganesos. Més de 7.000 baixes anuals. Això no us ho explicaran els qui diuen que els afganesos no van prendre mai cap responsabilitat ni es van fer càrrec de la defensa del seu país.

L’Afganistan és, físicament, un territori complicadíssim amb infinitat de zones d’accés gairebé impossible. Són uns 400 districtes, i la col·laboració amb l’exèrcit afganès ha consistit en entrenar i distribuir més de 200 bases i enclavaments militars per tot aquest territori.

Sovint, els suministres i la logística només es poden resoldre de dues maneres: en burro o des de l’aire. Com que l’opció aèria sembla la més ràpida i efectiva, totes  aquestes forces depenen de què hi hagi un desplegament ben organitzat i operatiu.

D’altra banda, tots aquests anys d’entrenament han estat basats en la premisa del que seria un exèrcit actual, modern. El nombre de soldats sobre el terreny que hi tinguis és només una part del desplegament. Un exèrcit modern sempre depèn d’un suport tecnològic que sovint equival a cobertura i observàció aèries.

Vol dir que, en qualsevol batalla o acció militar, tens un comandament al cuartell general que rep comunicació constant per ràdio dels seus homes i mentrestant mira a les pantalles la informació que envien els avions espia, els satèl·lits i, sobretot, els drons que sobrevolen el terreny de prop. És una infraestructura que consisteix en equips d’enllaç i controladors tàctics aeris. Això permet analitzar la situació amb detall en temps real i reaccionar ràpidament als aconteixements i poder desplegar una cobertura aèria instantània, tant si és per bombardejar, fer neteja o recollir ferits, per exemple.

Quan tens un exèrcit tan precari com l’afganès i una situació tan complicada, aquest suport és importantíssim. Necessites actualitzacions immediates i molta precisió. Sense això, perds tot l’aventatge.

Però tota aquesta tecnologia de precisió requereix un manteniment exhaustiu i constant, més encara en llocs tan infernals com algunes valls i muntanyes de l’Afganistan. La pols i la sorra s’infiltren per tot arreu i és molt difícil mantenir-ho tot funcionant a ple rendiment.

En el mateix moment en què el president Joe Biden decideix la sortida del país, s’ordena la retirada immediata de tota l’ajuda, assistència i manteniment de la força aèria afganesa. Es finalitzen tots els contractes i permisos, totes les empreses subcontractades deixen d’operar i els 18.000 enginyers, tècnics i operaris són els primers a marxar. A partir d’ara, el manteniment dels helicòpters Apache afganesos el duran a terme els pastors de cabres a les seves estones lliures.

L’exèrcit afganès es queda sense cap mena d’assistència, inspecció i cadena de subministrament, logística, eines i peces de reparació. No tenen manera de fer volar els seus aparells ni mantenir l’armament o els sistemes que utilitzaven fins ara. Així és com el govern nord-americà del president Joe Biden tracta els seus aliats. Sense cap avís previ, tot el model de defensa afganès ha quedat en res. I els comandaments, responsables d’un munt d’homes, ho saben.

Ara imagina’t que ets un d’aquests comandaments afganesos, saps que venen els talibans i jo et retiro tot el suport, mentre tu ets a un lloc on necessites que una cabra et porti l’aigua perquè puguis beure. Tot això sense comunicacions, intel·ligència o informació fiable del que succeeix muntanya avall.

El tinent general Daniel Bolger, tres estrelles, 35 anys en actiu i comandant de la Missió d’Entrenament a l’exèrcit afganès de 2011 a 2013 explica que és exactament el mateix que va passar tot just havent entrenat les forces del Vietnam del Sud als anys setanta: un complet desastre, del tot previsible i evitable.

De fet, és encara pitjor: els nord-americans, sota les ordres d’un commander in chief que és una desferra humana, han abandonat dotzenes d’avions i helicòpters de combat d’ultimíssima generació, humvees i vehicles blindats de tot tipus i arsenals plens d’armament i munició sense que ningú hagi donat la més mínima explicació. Ni tan sols s’han preocupat d’inutilitzar els motors o deixar llesta cap mena de trampa o sabotatge.

L’escàndol és tan greu que s’estan plantejan bombardejar el seu propi material però no ho tenen clar perquè els talibans ho veurien com un acte de guerra (vols dir, Joe?) i podrien haver greus conseqüències pels diversos milers de civils nord-americans i europeus que s’han quedat penjats a diverses ciutats de tot el país.

Parlant de comandaments responsables, qui era l’actual president del país, Ashraf Ghani, ha fugit en un convoi de quatre cotxes plens de diners en efectiu. No l’han deixat entrar a Tayikistan, tampoc a Oman però no passeu pena, sembla que als Emirats, on accepten diners tacats de sang de puteros amb cognom borbònic, té les portes obertes.

A l’exèrcit afganès es produeix una reacció en cadena, campi qui pugui. Uns intenten negociar unes condicions de rendició, d’altres fugen, molts es passen -quin remei- al bàndol talibà… Què vols que facin?

Fonts del ara ja desaparescut govern afganès expliquen una última cosa que us cal saber per tenir una idea més real encara de la catastròfica gestió de l’administació Biden. Quan van saber que la retirada era imminent, van demanar, van suplicar a Washington -i també ho van fer els propis comandaments nord-americans sobre el terreny-, que s’esperessin a que s’acabés la fighting season.

Fighting season, temporada de lluita, és un nom prou particular. Si tota aquesta crònica no us ha remogut l’ànima per com s’han fet les coses, aquí ve el cop de puny: resulta que a l’Afganistan els hiverns són molt durs, i durs del tot a les zones de muntanya aïllades, i per això ni tan sols els talibans lluiten. A l’hivern no hi ha operacions militars. Mai. Enlloc. Per tant, tenen una fighting season, una temporada de lluita, com qui té una temporada de caça.

El govern afganès havia demanat a l’administració Biden que si havien de marxar, ho fessin quan arribés el fred. Es podria fer de forma segura i escalada, amb temps, evacuant tot el personal local i estranger, enduent-se tot el material que calgués i donant una mica de temps als afganesos per adaptar-se a la nova situació.

Ningú no sap per què, però no en van fer cap cas. Simplement van ignorar unes peticions que eren perfectament raonables, no comportaven cap risc i fins i tot convenien molt per a la logística militar dels mateixos nord-americans. I que haurien salvat incomptables vides, les dels que haurien pogut fugir amb les seves famílies. 

Acabarem amb unes preguntetes: què passaria si els nord-americans abandonessin la península de Corea? Què farien els germans del nord amb els del sud? Què passaria si marxessin de Taiwan? Què farien els amos de Beijing? Què passaria si els americans es retiressin de la base alemanya de Rammstein, comandament central operatiu de l’OTAN? Què farien Rússia i Turquia? Alemanya no té res semblant a un exèrcit de debò. I què passaria si decidissin abandonar Torrejón de Ardoz, Rota i Morón de la Frontera? Què farien el Marroc o Argèlia? I quines opcions tindria el glorioso ejército espanyol si algú decidís reconquerir, a por ellos oé, el que un cop va ser seu?