El lector ja s’ho imagina, en té gairebé absoluta certesa, no s’enganya. Lamentablement, el més probable és que Laura Borràs no arribi a presidenta de la Generalitat per imperatiu legal. Si jo fos un espanyol llest, aconsellaria molt en contra d’aquesta decisió política, perquè tothom sap que això seria -serà- una decisió política presa i dictaminada per un alt tribunal espanyol.
Deia que un espanyol llest ho desaconsellaria perquè el substitut seria -serà- molt més perillós pels interessos castellans. El nostre número 3 és tot somriure i educació, bonhomia i bona predisposició. Però ofereix una altra qualitat, la més perillosa de totes: li agrada que les coses es facin, aquí i ara. No és que la Laura Borràs no sigui prou capaç, o qualsevol altre. És que el president de la Generalitat, o de qualsevol govern, és tan capaç com ho sigui el menys capaç dels seus consellers. I tinc la sospita que l’hipotètic govern del MH President Canadell no pot tornar a ser, no serà, el club de la poltrona.
Parlant avui amb un conegut expert de la política catalana, m’explicava que Junts per Catalunya corria un probable risc d’acabar dissolvent-se si algunes coses es torcen massa aquestes properes eleccions. Crec que, de totes les coses que poden sortit malament, n’hi ha dues que decidiran el destí del partit: el lideratge i la comunicació.
Hi ha una certa confusió sobre què són exactament el lideratge i la comunicació. Més enllà de la flor al cul d’un Cruyff, la baraka d’un Zapatero o l’estel d’un Puigdemont, el lideratge real només el pot exercir qui té les coses clares surtin com surtin, i tingui una resposta preparada -o una bona capacitat d’improvització- segons vagin succeïnt els esdeveniments. És a dir, un pla de govern, un projecte pel país -no un programa de partit ni una ideologia, això són escombraries-, un pla que, quan l’acabis, serà palpable i no tindrà volta enrera perquè no hi haurà ningú que vulgui tornar al que hi havia abans.
I la comunicació… La comunicació no pot ser mai reacció, o justificació. La comunicació no és res més que la transmissió del que ha passat, sense excuses. Els números, les xifres, els percentatges exactes. Les declaracions i les respostes precises a les preguntes concretes. I la comunicació és també la lleialtat dels que comuniquen, i si no que parli un altre que ho pugui defensar sense vacilacions ni balbucejos, sense llàgrimes ni tremolors de veu. Si té banyes i esbufega, no és una bicicleta. I t’acabarà enganxant.
Els déus nos en guardin de guanyar-nos una Margareth Thatcher, però quan ella va acabar la feina ningú no volia tornar enrera. I, posats a esmentar el dimoni, qui s’hauria atrevit a insinuar que s’havia de desfer l’obra de govern del president Pujol?
En Joan Canadell no hauria d’anar pel món demanant disculpes per ser lliberal, empresari o domador d’elefants. Tampoc no s’hi hauria d’esforçar a aclarir que ell pertany a la dreta raonable, ningú l’acusaria d’aquesta mena de tonteries a Holanda, així que no ha de tolerar que li ho facin a la Dinamarca del Sud.
Als països civilitzats tothom sap que, si bé les ideologies poden anar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, l’acció, els projectes, les decisions són progressistes o conservadores, i els polítics i els seus votants són tolerants o intransigents, lliberals o repressors.
Avui ens aturarem aquí. Hi ha moltes més coses a dir, molts reptes per afrontar ben aviat. No us amuineu, lectora, lector. En repassarem uns quants amb certa profunditat molt properament.
Deixa un comentari