14°C Barcelona

Divendres, 29 març 2024
[easy-profiles template="tinymodern" align="right" size="small" nospace="no" cta="no" cta_vertical="no" profiles_all_networks="no"]

Per què caldrà votar en Joan Canadell

El lector ja s’ho imagina, en té gairebé absoluta certesa, no s’enganya. Lamentablement, el més probable és que Laura Borràs no arribi a presidenta de la Generalitat per imperatiu legal. Si jo fos un espanyol llest, aconsellaria molt en contra d’aquesta decisió política, perquè tothom sap que això seria -serà- una decisió política presa i dictaminada per un alt tribunal espanyol.

Deia que un espanyol llest ho desaconsellaria perquè el substitut seria -serà- molt més perillós pels interessos castellans. El nostre número 3 és tot somriure i educació, bonhomia i bona predisposició. Però ofereix una altra qualitat, la més perillosa de totes: li agrada que les coses es facin, aquí i ara. No és que la Laura Borràs no sigui prou capaç, o qualsevol altre. És que el president de la Generalitat, o de qualsevol govern, és tan capaç com ho sigui el menys capaç dels seus consellers. I tinc la sospita que l’hipotètic govern del MH President Canadell no pot tornar a ser, no serà, el club de la poltrona.

Parlant avui amb un conegut expert de la política catalana, m’explicava que Junts per Catalunya corria un probable risc d’acabar dissolvent-se si algunes coses es torcen massa aquestes properes eleccions. Crec que, de totes les coses que poden sortit malament, n’hi ha dues que decidiran el destí del partit: el lideratge i la comunicació.

Hi ha una certa confusió sobre què són exactament el lideratge i la comunicació. Més enllà de la flor al cul d’un Cruyff, la baraka d’un Zapatero o l’estel d’un Puigdemont, el lideratge real només el pot exercir qui té les coses clares surtin com surtin, i tingui una resposta preparada -o una bona capacitat d’improvització- segons vagin succeïnt els esdeveniments. És a dir, un pla de govern, un projecte pel país -no un programa de partit ni una ideologia, això són escombraries-, un pla que, quan l’acabis, serà palpable i no tindrà volta enrera perquè no hi haurà ningú que vulgui tornar al que hi havia abans.

I la comunicació… La comunicació no pot ser mai reacció, o justificació. La comunicació no és res més que la transmissió del que ha passat, sense excuses. Els números, les xifres, els percentatges exactes. Les declaracions i les respostes precises a les preguntes concretes. I la comunicació és també la lleialtat dels que comuniquen, i si no que parli un altre que ho pugui defensar sense vacilacions ni balbucejos, sense llàgrimes ni tremolors de veu. Si té banyes i esbufega, no és una bicicleta. I t’acabarà enganxant.

Els déus nos en guardin de guanyar-nos una Margareth Thatcher, però quan ella va acabar la feina ningú no volia tornar enrera. I, posats a esmentar el dimoni, qui s’hauria atrevit a insinuar que s’havia de desfer l’obra de govern del president Pujol?

En Joan Canadell no hauria d’anar pel món demanant disculpes per ser lliberal, empresari o domador d’elefants. Tampoc no s’hi hauria d’esforçar a aclarir que ell pertany a la dreta raonable, ningú l’acusaria d’aquesta mena de tonteries a Holanda, així que no ha de tolerar que li ho facin a la Dinamarca del Sud.

Als països civilitzats tothom sap que, si bé les ideologies poden anar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, l’acció, els projectes, les decisions són progressistes o conservadores, i els polítics i els seus votants són tolerants o intransigents, lliberals o repressors.

Avui ens aturarem aquí. Hi ha moltes més coses a dir, molts reptes per afrontar ben aviat. No us amuineu, lectora, lector. En repassarem uns quants amb certa profunditat molt properament.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *