24°C Barcelona

Dimecres, 18 maig 2022

Marcel Vivet al I Congrés de Represaliats a Waterloo

Ignoro com funciona amb detall. En realitat no vull saber-ho, no ho necessito per escriure-us això. Podria preguntar-ho als diversos advocats que conec per raons d’amistat o necessitat, però tant se val. M’és prou bo saber que et donen una data límit, d’aquí uns dies, i llavors ingresses a presó o et venen a buscar per ficar-t’hi.

No sé quants dies li han donat a en Marcel Vivet per ingressar a presó per un crim del qual no se’n tenen proves. Si jo fos ell, els aprofitaria per anar-me’n momentàniament a Waterloo amb una càmera de vídeo a la mà.

Prèviament em presentaria a una comissaria belga per deixar clar que sóc allà només per veure i despedir-me del legítim president del meu país i tornar immediatament al lloc que pone en mi dni, on m’espera el meu nou títol professional, el de pres polític.

Si per casualitat aconseguís alguna mena de ressó a la premsa catalana, declararia immediatament la meva joia per la fita aconseguida: a la fi tindré la vida arreglada, tothom sap que, quan ets pres polític, t’espera un brillant futur, a tu i als teus familiars més mancats, destrossant tota administració pública que us posin al davant. Només cal saber munyir el llagrimal de la catalanor.

Però com tot això encara resta lluny, m’arribaria fins a la residència del Molt Honorable Carles Puigdemont i demanaria, càmera en mà, si el president pogués sortir un momentet. No, no tinc cita ni puc venir en un altre moment, és que m’esperen al trullo, sap?

Un cop aclarit que només seran dos minutets de res i que estic segur que el president no voldrà quedar com un malànima que no vol saber res dels represaliats anònims que van a presó per seguir-lo a ell i als seus companys, esperaria pacientment.

Ja en presència del president, només li diria que vull desitjar-li molta sort en la nostra lluita i demanar-li que, ja que la col·lecció de gent empresonada i vides arruinades només acaba de començar, digués alguna cosa als represaliats que, com jo, no tenim cap polític a qui abraçar-nos.

Que ens digués públicament què hem de pensar, dir i fer ara que som oficialment presos polítics, o represaliats polítics. I, sobretot, que què en pensa de que la Generalitat -per obligació, d’acord-, s’hagi hagut de presentar com a acusació i demanar-me gairebé cinc anys de presó per defensar-la.

Oh, no no, no cal que respongui ara. Això és un afer prou seriós, i de la mateixa manera que vosté no vol que l’atraquin així, jo tampoc vull quedar com un desesperat que necessita atenció.

Només m’ha de prometre, no a mi, sinò a la càmera, que reflexionarà i en pocs dies farà una declaració amb unes recomanacions pels gairebé quatre mil (un quatre i tres zeros) represaliats i per la Generalitat que no pot fer altra cosa que acusar-nos o intentar forçar pactes repugnants com el que van intentar amb mi i treure’m la poca dignitat que els espanyols m’han deixat.

Defensar judicialment quatre mil persones costa molts quartos. Probablement costi menys diners, d’una hipotètica Caixa de la Repressió, apujar a un avió als que acabaran patint presó -o si més no als que puguin representar-los a tots- i fer-los anar a la seu central d’Amnesty International, a la ONU, o a la Casa Blanca, o encara millor, al Kremlin, per fer un crit d’auxili desesperat i poder explicar al món que el govern independentista de Catalunya demana presó i ruina sense proves pels mil·lers d’independentistes que el van defensar pacíficament al carrer.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.