20°C Barcelona

Dijous, 19 maig 2022

Les CUP i els pressupostos de Catalunya 2022

Aquest és el text del guió del vídeo ‘Les CUP i els pressupostos de Catalunya 2022’ publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

El passat cap de setmana, les CUP van celebrar una de les seves cèlebres assemblees on tot de gent que no té ni idea del tema a votar, doncs vota.

Segons defensen els seus portaveus, no hi ha cosa més democràtica que una assemblea. I ho diuen sense que se’ls escapi el riure, la qual cosa ja té prou mèrit.

Així, rapidet rapidet, jo tinc una idea millor: poses al grup d’entesos que tinguis i que representin les diferents sensibilitats de les diferents faccions del teu partit a discutir sobre el tema -ja que ells, suposadament, sí en saben-, i llavors ells es posen d’acord en una mini-assemblea sobre el que s’ha de fer. Per exemple.

Sobretot perquè entabanar gent perquè parlo millor, perquè sóc més guapo, o més graciós, o tinc carisma, o tota una pila de raons que no tenen res a veure amb les raons estrictes sobre el tema que votem, és la manera més fàcil de enganyar tota la gent que vota.

A banda de que és tant, tant democràtic que només vota qui aparegui a l’assemblea, el súmmum de la democràcia.

Dit això, es veu que el 63% de la militància -perdó, el 63% de la militància que era allà, 462 persones- va votar que farien una esmena a la totalitat dels pressupostos proposats pel govern de la Generalitat per 2022.

Després, el 68% va votar per seguir negociant.

És molt bo, perquè la resta de passes a seguir ja les decidiran els òrgans del partit, que es veu que fan assemblees més importants que la resta.

La CUP continua en la seva cursa cap al no-res. La irrellevància. No a tot fins la derrota final.

Però és clar, més aviat que tard, algú de dins acabarà parant els peus a la resta, perquè la manca absoluta d’intel·ligència o maduresa política és esfereidora.

Són una colla d’adolescents polítics.

Els dirigents de la CUP, que no són tontos, saben perfectament que acabaran havent de combinar política amb retòrica, perquè és el que acaben fent in extremis cada cop, i de vegades surt malament, i de vegades surt catàstrofe, com quan passes de 10 diputats a 4 per fer el burro.

Els dirigents de la CUP saben que poden apretar, però no gaire, no tenen marge.

No tenen gaire marge perquè aquest cop el govern pot pactar amb el PSC, i el PSC ja s’hi ha posat bé.

Si no aproven els pressupostos, quedaran com sempre: com els del No a Tot, com els sabotejadors permanents del sobiranisme, perpètuament immadurs, que deixen als independentistes a mercè dels espanyols.

El conseller Giró els ha estès un pont. Ha obert la porta a eliminar dels presspostos dues despeses molt lletges i molt problemàtiques, perfectes per entabanar la CUP: els terrenys del Hard Rock Cafe i els Jocs Olímpics d’Hivern.

També apareix en escena el Circuit de Catalunya, però ja veureu què ràpidament ens n’oblidarem.

La CUP sap que és una trampa, que són despeses que tenen un cost polític zero per als partits del govern, perquè són dues merdes de tamany continental i ningú que tingui dos dits de front les vol.

Així que seria intel·ligent per la seva part donar una lliçó de maduresa a les seves pròpies bases i pactar.

És una sortida honorable, s’hauran cobrat dues peces de turbocapitalisme neolliberal salvatge, i només caldrà posar-se una pinça al nas, o no, i votar.

Si Posamos, perdó, Pringamos, perdó, Podemos, pot votar jutges d’ultradreta, ells també poden votar els pressupostos catalans.

Però la CUP és molta CUP, i allà dins tenen un grapat de sonats bastant important.

Perquè l’altre manera de veure-ho és que els volen enganyar, prendre el pèl, què s’ha cregut aquesta dreta patriarcal socioconveryent.

Però el PSC és allà, esperant. Salvador Illa no té cap pressa, ni tampoc massa esperança, i menys amb aquella cara d’enterramorts que fa.

Però tampoc té res a perdre, tot el contrari. I sap que la pressió autonomista dels dos grans partits juga, molt, al seu favor.

Com acabarà això?

Doncs acabarà amb la CUP demanant una miqueta més, alguna cosa que puguin presentar com un trofeu que tingui a veure amb el peix que venen, com per exemple l’emergència habitacional, els desnonaments o alguna cosa social semblant.

Per què això forma part de l’essència de la CUP i els Comuns i, en canvi, està sempre molt clar que és menyspreat per Esquerra i Junts per Catalunya, és un misteri que algun dia haurem -hauran- de resoldre.

La CUP aconseguirà que caiguin el Hard Rock Cafè i els Jocs Olímpics d’Hivern, i potser alguna altra coseta, més un gest que una cosa seriosa, i votaran els pressupostos.

Això és el que passarà, perquè tot el que passa en aquest país és cada cop més una obvietat.

Acabo de llegir l’article de l’Agustí Colomines sobre aquest assumpte, i com sempre el professor Colomines demostra que és, segurament, el cap més ben moblat políticament d’aquest país. Havia acabat de gravar el vídeo, però em sembla que cal afegir un trosset més sobre el que li he llegit.

Coincidim en algunes coses, però dels diversos apunts que fa, m’interessa ressaltar-ne dos.

Per un costat, l’Agustí Colomines explica que la CUP sempre acaba tenint el país políticament segrestat i alhora és al·lèrgic al risc, a la responsabilitat, fins al punt de què no només es nega a participar i per tant a adquirir responsabilitat, sinò que, a banda de l’Anna Gabriel, no té ni un sol responsable polític represaliat.

En realitat, m’agradaria afegir al que diu el professor Colomies que no és només això.

Això ho dic jo: els divos, les estrelles mediàtiques de la CUP, estan ben col·locadets a un xiringuito d’on viuen, molt bé i sense fotre brot, pagats per un multimilionari.

¿Ningú no té cap pregunta a fer? ¿La militància de la CUP no hi té res a dir?

La pregunta més pertinent, en realitat, és: ¿trigarà molt la revolució bolxevic, o em dóna temps a anar a la perruqueria a fer-me la permanent?

El segon punt en què coincideixo amb l’Agustí Colomines és en la pregunta que es fa sobre la capacitat de treballar, negociar, discutir, col·laborar amb la resta de formacions polítiques, i sobre els resultats electorals i el que les votacions diuen als anticapitalistes: feu el favor de fer-vos grans. I feu el favor de ser raonables. Pacteu. Amb tothom.

Estem tots en això. Anem plegats. Catalunya no serà així o aixà. Catalunya serà o no serà. Quan siguem un país, podrem escollir què volem fer i com ho fem.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.