Especial Primer d’Octubre de 2017

Aquest és el text del guió del vídeo Especial Primer d’Octubre que vaig publicar pel quart anniversari del referèndum d’independència de Catalunya celebrat l’1 d’octubre de 2017.

1.- Advertència legal sobre el dret a l’opinió política

Abans de començar aquest article, vull deixar clara una cosa. Mentre el preparava, alguna gent de la que me’n refio m’ha comentat que alguns dels punts que vull tocar poden ser polèmics, i més que polèmics, incriminatoris. En altres paraules, que un jutge podria pensar que estic incitant a la gent a cometre ilegalitats o alguna cosa rara.

Així que em veig obligat a dir, primer, que si l’estat espanyol o un jutge espanyol té por del que pugui dir algú en un vídeo a Internet, amb la col·lecció de tonteries i bestieses que es diuen cada dia a totes hores a l’Internet, que s’ho faci mirar. Segon, no tinc cap càrrec ni dirigeixo cap grup ni tinc cap fama ni he tingut mai cap repercusió o influència de cap tipus en res, ni ganes.

Declaro que tinc tot el dret a fer una anàlisi política de com són les coses, o de com em sembla a mi que són les coses i quines opcions té un bàndol polític i quines opcions té l’altre segons el que vulguin fer, i a parlar de quines podrien ser-ne les conseqüències.

En cap moment estic aconsellant o recomenant o ordenant fer res a ningú, que ja som tots grandets. Si tingués ganes de fer política, m’apuntaria a un partit polític o intentaria fer-ne un.

Tota recomanació o tota frase del tipus “hem de fer” o “el que s’ha de fer és” o similars, s’encabeixen en el context condicional, és a dir, s’hauria de fer tal cosa si el que vols és tal altra cosa. És una recepta, un diagnòstic, no les ordres d’un mariscal de camp.

Específicament, rebutjo tot tipus de violència, amenaces o coerció, i si parlo de violència o de les seves possibilitats ho faig amb finalitat històrica o descriptiva, i en to negatiu i amb opinió absolutament negativa. La violència és una mala opció. Una pèssima opció, sempre. De fet, en els punts que tocaré dono raons contra la violència, oferint precisament arguments de per què és contraproduent per tothom utilitzar-la.

Finalment, tinc tot el dret segons les lleis vigents de l’estat espanyol a emetre la meva opinió i expressar les opcions que hi ha sobre la taula segons el meu parer, com ja he dit.

Sembla mentida que hagis de dir aquestes coses per a poder expressar una opinió en un país que es diu democràtic.

D’acord. El que ve és la meva anàlisi sobre què podríem fer donada la nostra situació actual i quines són les conseqüències de cada opció.

2.- Tot té un preu, i fer el mateix esperant resultats diferents té un nom

No et lliuraràs de pagar un preu. Les coses tenen un preu. Poden ser diners, pot ser un esforç, un sacrifici… Les coses tenen un preu sempre, i els objectius polítics tenen el seu preu, un cost. Tradicionalment, aquest cost és en violència i morts. És una mala notícia, però normalment això és així. Nosaltres ja hem començat a pagar el preu, patint violència i repressió, com tots sabeu. Això sol passar arreu del món.

No vol dir que nosaltres, per força, haguem d’acabar així o fent res semblant. De fet, ja fa molts anys que vam decidir que el nostre era un camí pacífic i civilitzat, i així és com ha de ser. Ara bé, encara que tu siguis el tio més pacífic del món, el teu adversari… Tu, tu pots negar-te a anomenar “enemic” a l’altre encara que ell sí que et qualifiqui d’enemic a tu, tu pots voler dir que qui tens davant és el teu “adversari”, el teu “oponent”, el teu… “contrari”…

Tu pots adornar-ho com vulguis, però ha d’arribar un punt en què tu has de deixar d’adornar les coses i anomenar-les pel seu nom, o almenys saber on ets, perquè si no, perdràs.

O acabaràs no sabent què és el que vols fer, que és el que em temo que ens passa a nosaltres, que amb tal d’adornar-ho tot, i deixar-ho net, i ben maco, i bonic i preciós i perfecte i super… simpàtic, acabem buidant-ne tot el contingut. I res del que anàvem a fer és el que farem.

Perquè res del que vas a fer condueix a la independència. Que és el nostre objectiu polític.

Tu vols fer una independència amb un lliri a la mà, la revolució dels somriures. Molt bé.

Portem més de deu anys fent les manifestacions més grans de la història d’Europa any rera any. Any rera any, un color de samarreta diferent. Any rera any, exactament a les 17:14, una nova performance, semblem els teletubbies. I no passa res, està molt bé. Però llavors no dieu que així aconseguirem la independència, perquè 10 anys després tot el que tenim és vora 4000 represaliats que enfronten presó i ruina, gent que ja hi és a presó i a l’exili, l’esclafament i desaparició del català i uns polítics que s’estan venent el país a canvi de seguir a la poltrona i llepar les botes al Borbó i al govern espanyol de torn. Això és el que hem aconseguit.

Aquesta obsessió amb els números (17:14, 17:14, un milió, dos milions), les samarretes i no tirar ni un paper a terra s’ha d’acabar. Hem de començar a pensar en coses més efectives. Si el que volem és la independència. Si el que volem és ballar al carrer cançons infantilitzants fent el més gran dels ridículs, llavors ho diem i ja està.

El que tenim davant és una tasca colossal, una feina de gegants. Al costat de la força dels estats i els seus interessos, les nostres manifestacions no són res. Per nosaltres són molt importants, i creiem que haurien de ser importants per tothom, però la realitat és que són una anècdota colorista, una curiositat en un racó del món que només és notícia si no hi ha res més important, i és notícia durant cinc minuts. Ja ho hem comprovat. Ningú no ens donarà la independència, i no sé si ho heu notat, però no hi ha absolutament ningú que ens doni suport.

La primera lliçó que cal aprendre és que insistir a fer la mateixa cosa repetides vegades pretenent obtenir resultats diferents té un nom: estupidesa. O bogeria, segons la font que consulteu.

3.- Comparar processos és perillós: Noruega preparada per la guerra

Ningú li ha donat mai la independència a ningú.

Tu pots dir: bé, Noruega. Noruega va estar molt a prop de les armes. Tenien armes, i l’oponent va dir “hòstia, que tenen armes”. I aquí fa molt de fred. I el lloc és molt fotut. Consultes als teus militars i et diuen: “mira, això serà molt difícil. Es posarà impossible. I si volen marxar, acabaran marxant. I el cost, el cost serà tremendo!”. Ja no en economia, en economia ni t’ho explico, en economia el cost serà tremendo, però humanament, les pèrdues seran terribles perquè vivim en un lloc molt fotut.

Van fer els seus càlculs i els van donar la independència perquè no podien fer una altra cosa. Tu tens un exèrcit? No. Volem tenir un exèrcit? No. Vius en un lloc inhòspit, que és realment difícil d’ocupar? No. Doncs comencem a deixar estar les coses que no tenen res a veure amb nosaltres, i comencem a parlar en sèrio.

Bé, és que Noruega se’n va anar pacíficament, no, Noruega no se’n va anar pacíficament. La frase correcta és que Suècia va haver de deixar-la anar pacíficament, que és una cosa ben distinta.

I el que poca gent sap és que el govern noruec ja tenia previstes totes les possibles respostes per part de Suècia, tant les pacífiques com les no pacífiques, i per això, quan Suècia va oferir la possibilitat d’un referèndum, Noruega ja tenia el tenia previst fins i tot amb la data. Igualet que els “nostres”.

4.- La via bàltica, declarar la independència amb els tancs a les portes

Mateixa història per als tres països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània. Us han venut que es van agafar tots de les mans, van fer una gran cadena humana de teletubbies pacífics que no tiren papers a terra, i que llavors Rússia, que eren molt bones persones com tothom sap, doncs els van deixar anar. No, no funciona així.

Els va costar uns quants morts civils amb assalt de paracaigudistes i forces especials inclosos, armament clandestí de ciutadans i, això els nostres no us ho explicaran, però ja us ho explico jo: el 19 d’agost de 1991, va haver un cop d’estat a Rússia i van fer presoner Mijail Gorvachov, el president. Llavors van enviar soldats i tancs cap a Estònia i la resta de països bàltics. Què va fer llavors el govern independentista d’Estònia? Doncs, a diferència dels nostres líders independentistes, els governs bàltics van adonar-se de que era “ara o mai”, i van declarar la independència, per cert, amb el format “de la llei a la llei”, que no sé si us sonarà d’alguna cosa. És molt interessant, perquè si la cosa no sortia bé no s’haurien de defensar d’Espanya, sinò de la URSS. Defensar-se de la URSS. No sé ni si existeix, aquesta frase. Tu no et defenses de la URSS. Tu caus triturat per la URSS, així és com eren les coses i així és com van reaccionar els governs independentistes bàltics, a diferència de la colla d’eunucs que ens governen a nosaltres.

Tu pots dir “bé, és que són altres temps, i vivim en un món globalitzat, i interconnectat, i llavors hi ha institucions com la Unió Europea, i van trucar al president, i van haver unes promeses, home, ho has d’entendre…”.

Home, ho has d’entendre. Home, ho has d’entendre que els tancs venien a massacrar tothom i van declarar la independència quan ja sabien que venien. Home, ho has d’entendre que James Baker, el llavors secretari d’estat nord-americà (és a dir, el ministre d’exteriors dels Estats Units) i el representant de la Comunitat Econòmica Europea (li vam canviar el nom, ara és la Unió Europea), feia dies que havien visitat als països bàltics i els van dir que mai, sota cap circumstància, els reconeixerien, ni ells ni ningú, que si s’havien begut l’enteniment, que no entrarien mai a cap organisme internacional i que els caurien les set plagues.

És això, president Puigdemont, el que us van prometre des d’Europa? I us ho vau creure?

Perquè els governs bàltics, amb aquestes amenaces dels teòrics “amics occidentals” i els tancs soviètics a prop de la frontera, van decidir tirar endavant i el primer reconeixement internacional va arribar aquella mateixa setmana, i la resta en dies, inclosa Rússia perquè no va tenir més remei. Aviam si us entra a la cocotera: la mare Rússia va haver de deixar anar pacíficament als tres països bàltics perquè allò no s’aguantava, però primer hi van enviar els tancs, aviam si colava. Avui, els tres països bàltics fa molts anys que són a la Unió Europea, l’OTAN i l’Organització Mundial del Comerç, i Estònia és el líder mundial en infraestructures d’Internet, un país fantàstic.

5.- El general Gandhi s’embruta les mans

De la mateixa manera que Gandhi va aconseguir que la Índia se n’anés pacíficament no perquè els anglesos fossin bones persones, sinò perquè no van tenir més remei que deixar-los anar pacíficament. Voleu que comencem a comptar el número de morts que va costar la independència de la Índia? Perquè de “pacíficament” res, eh? Els indis són una gent tan pacífica que tres minuts després d’independitzar-se, tota la part musulmana inicia un èxode massiu de milers i milers de persones cap a una banda del país, una regió que anomenada Paquistan i que resulta que es convertirà un altre país. O sigui, que no hi ha una independència, n’hi ha dues. I, des de fa molts anys, cultiven un bonica relació d’amistat fraternal mentre s’apunten l’un a l’altre amb míssils nuclears. Això és perquè es portaven molt bé entre ells. Namasté, namasté, rasca y gana…

Hi ha un conflicte ancestral, no es poden ni veure, i a la mínima, es maten entre tots. I per això, per no acabar matant-se els uns als altres, els musulmans decideixen marxar i munten un país al costat.

No ens agrada sentir aquestes coses. Només volem sentir el relat maco, preciós, el del senyor petit, amb bigoti, que va amb el bastó i la túnica blanca i camina fins al mar, i a la platja fa sal amb les seves mans nues, i llavors allò pren com una flama, i quina èpica… I això és tot. No no, això no és tot.

L’exercici que fa Gandhi és el mateix exercici que fa qualsevol general. Sap que, per guanyar la guerra, ha d’assumir pèrdues. De nou, has de pagar un preu. I un general sap que, si ha d’enviar un destacament de tios a aquell turó d’allà, que els escabetxinaran, que els mataran a tots, però que si això fa que una part de l’exèrcit enemic hagi de desviar-se cap al turó on, ja et dic, els massacraran, eh? Però llavors una part del teu exèrcit va cap a l’altre costat, i llavors ataques els flancs o la reraguàrda o la tàctica que vulguis i això et fa guanyar aquella batalla o aquella guerra, el general firma ara mateix. Signa perdre aquells homes ara mateix. I poden ser uns centenars, o poden ser milers. Tots els generals fan això. I Gandhi actua com un general.

El general Gandhi envia homes a que els peguin, i a que els peguin ben fort. Els envia a que els disparin, és a dir, els envia a la mort. I hi envia dones, les dones es posen en un raconet esperant que surtin els ferits per atendre’ls. Això és el que fa Gandhi. Gandhi no és cap ànima de la caritat. Però Gandhi fa el que ha de fer. Namasté, namasté, veuràs com te la fotré.

Gandhi fa el que ha de fer. D’acord amb les seves circumstàncies. Ell fa un càlcul, el càlcul és correcte, ell sap que és insostenible per a Anglaterra dedicar-se a disparar indis civils indefensos. Ho sap. Ho sap perquè és un senyor de bona família, de les elits colonials per cert, té una educació exquisida que ha adquirit de jove a Londres, sap com funciona la societat britànica… Més encara, perquè ell ja enganxa la modernitat.

La societat ja té diaris i premsa, està prou alfabetitzada, per primer cop a la història la gent se n’entera, de què va succeïnt al món, la gent del carrer comença a aprendre nous conceptes com el d’explotació colonial, drets, racisme, el vot de les dones es comença a normalitzar, passen un munt de coses i ell sap que l’opinió pública britànica no està disposada a suportar que continuament la crònica a tots els diaris, dia sí i dia també, sigui de matances d’indis desarmats a la Índia perquè sí, perquè volen fer sal.

Gandhi sap tot això. I el que fa és un càlcul: quants compatriotes em costarà la independència? El bé major. I actua com un general. Envia gent a que li obrin el cap. O a que els disparin. Això és el que fa. I quan li diuen: “Escolta, que ens n’han matat 15, o ens han matat a 7, o a 50…”, ell aguanta, i diu “no, no respondrem. Seguirem fent el que vam fer ahir, el que vam fer abans d’ahir, el que vam fer la setmana passada. Seguirem igual, som… la gota malaia. Pam, pam, pam, pam. No els deixarem fer res. Farem que tot això els resulti in-su-por-ta-ble. Insuportable”. I això és el que fa Gandhi.

6.- Mandela, premi Nobel de terrorisme

Llavors, la pregunta és: tu estàs disposat… no… no a que et matin, em refereixo a la nostra escala, al nostre problema. Estem disposats a imitar alguna cosa semblant, un plantejament de resistència civil i pacífica semblant? Perquè imagino que no estem disposats a imitar a l’altre senyor mític, Nelson Mandela. Que és un senyor que enviava gent a posar bombes. Aviam si és mentida que Mandela posa bombes. Ell. Amb les seves mans. La primera acció terrorista que ordena Mandela són 57 bombes -57 bombes- en un sol dia. Així, per començar. Tot això quan fa només uns dies que li han donat el premi Nobel de la Pau al cap del seu partit, l’ANC, l’African National Congress. Per celebrar el Nobel de la Pau, 57 bombes. En un sol dia. No els de la eta o el Bin Laden. Nelson Mandela. El que va acabar amb l’apartheid. Després li van acabar donant el Nobel de la Pau a ell, com veieu els afers internacionals consisteixen, sobretot, en tenir grans atacs d’amnèsia col·lectiva

Per cert, abans parlava de què els països no actuen perquè són bons, dolents, o democràtics, o diabètics. Els països actuen purament per interessos, i els Estats Units de Ronald Reagan i el Regne Unit de Margaret Thatcher pressionaven Sudàfrica contra l’apartheid però no volien saber res de l’alliberament de Mandela, a qui consideraven, amb raó, un perillós comunista.

Nelson Mandela va deixar dit que, arribats a un punt, calia començar a matar gent. Si el seu grup terrorista, l’MK, no li sortia bé, estava preparat per cridar a la guerra civil, sense problema. Aviam si resulta que tot això m’ho estic inventant jo.

Nelson Mandela no promou la violència perquè té moltes ganes de matar gent. Mandela aplica el dret a la defensa col·lectiva, de forma perfectament legítima. Ara, nosaltres hem de tenir informació clara i completa de qui és Nelson Mandela i el que fa, i qui és Gandhi i què fa. Només així podem decidir si això és el que volem, i escollir de manera informada i com adults si volem tenir la lluita d’aquests homes com a referència, com a model a seguir, o no.

Home, jo diria que nosaltres havíem quedat en què no volíem fer res d’aquestes coses, que no volíem saber res de violència, ni de morts ni de res que s’hi assembli.

Així que, ja em disculpareu, però de Gandhi i de Nelson Mandela, que van ser dos grans homes i dos grans líders que van aconseguir el que es van proposar, jo agafaria el que ens interessi agafar, però respecte d’algunes de les seves accions, jo, sincerament, crec que poden anar a pastar fang tots dos.

Ara, si decidim que el que nosaltres volem fer no té res a veure amb el que fa Nelson Mandela, fem el favor de deixar de dir que Nelson Mandela és un referent nostre. O ho és o no ho és. Ja n’hi ha prou d’explicar sopars de duro.

7.- Preparar un pla detallat que ho preveu tot, la repressió insostenible

El que no pot ser és confondre el ser pacífic i pacifista amb no fer res, o estar anestesiat. Tal com demostra Gandhi, es pot ser perfectament pacífic i posar el règim, l’opressor, contra les cordes. Fer-li la vida impossible. Però per això cal estar disposat a pagar un preu. Planificar i executar el que has planificat, si surt bé apliques la part del teu pla que preveia que la cosa sortia bé, i si no surt tant bé apliques la part on no sortia tant bé. Passes a la següent fase. Un altre cop, tens les contingències previstes, saps què fer en tot moment. Executar el pla i pagar el preu, que també has de tenir previst i així no hi ha sorpreses.

Tothom ha d’estar ben informat. Un ha de saber que una cosa és tallar una autopista i una altra ben diferent és ocupar la pista de l’aeroport. Això últim és un delicte de sedició, i ho és a molts països, per exemple a l’estat espanyol i als Estats Units.

Exemple senzill: 50 tios al dia bloquegen l’entrada de la delegació del Gobierno espanyol, o Capitania General, o el cuartell del Bruc, o l’AP-7. Cada dia. Cada dia.

Vol dir cada dia la Brimo fotent pals i emportant-se gent.

Aquests tios ho passaran malament. Multes, detencions -per tant, antecedents-, inhabilitacions, judicis, advocats… A canvi de què voldries fer això? Doncs a canvi de fer-ho insostenible. Convertir una situació de desallotjament en una situació insostenible. 50 tios per 100 dies són 5.000 tios, 100 tios per 100 dies són 10.000 tios. Tenim 10.000 persones disposades? Jo crec que sí. Pots detenir 10.000 persones en tres mesos? Jo crec que no. On els fots? Què dirà la resta de la població si tens 10.000 tios empurats, reprimits? Com pots jutjar 10.000 tios? Tu en tres mesos pots posar l’estat espanyol contra les cordes quan vulguis. Per què els taxistes poden i nosaltres no?

Per cert, dic “tios” per abreviar, evidentment que s’hi apunti qui vulgui, faltaria més. Tu tens 10.000 persones que actuen. Però després tens tota la resta de persones que evidentment no es quedaran així, simplement mirant-s’ho. Quan la gent comença a veure que tot és injustícia, tot és violència, pals al cap, tot són multes, detencions, arriba un moment en què la gent normal, o la gent més prudent, no es posarà a fer el mateix potser, però tothom comença a fer el seu propi activisme.

8.- Tots pagarem el preu, el país ens necessita

Aquí hem de plantejar-nos algunes coses amb seriositat i realisme, perquè toca implicar gent. Molta de la població adulta està mantenint la seva família, pagant hipoteca, cotxe, el col·legi dels fills, etcètera. És molt difícil, pràcticament impossible, convèncer -i tampoc no és ètic- aquesta gent de què ho arrisquin tot i a sobre els obrin el cap amb una porra.

El grup de població que menys té a perdre i que està en millors condicions d’arriscar-se i que compten amb un físic que els permet més mobilitat i rapidesa són els joves a partir de 16 anys. Més petits no perquè és fàcil comprometre legalment als pares. Però els estudiants indepes, per exemple, són molt bons candidats per a realitzar accions de resistència civil pacífica.

L’altre grup que podria tenir més disponibilitat seria el dels adults en atur -que lamentablement n’hi ha molts i no tenen risc a ésser acomiadats- i els jubilats, que no tenen agilitat física però poden fer un gran servei de transport i logística. A banda, els avis poden aportar una bona dosi d’experiència i maduresa en molts àmbits de l’acció política.

El poble salva al poble. Els hem de fer la vida impossible. Els hem de fer impossible exercir l’ocupació.

No serveix de res una gran manifestació un dia. El que fa mal és no poder funcionar bé i tenir problemes cada dia.

Un altre exemple: els professors de les escoles. S’han de negar a donar classes en castellà. Els qui ho vulguin, és clar. Oh, és que els expedientaran. Exacte. Prova tu a expedientar mil professors. Prova-ho. Aviam com et va. Com ho fas per expedientar, per castigar 1000 professors? Si els altres professors es posen en vaga en solidaritat amb aquests professors, com t’ho fas perquè hi hagi classes? No veus que no es pot?

Aviam, poso als professors com exemple perquè es veu de seguida el que vull dir, no dic que aquesta història hagi de ser només responsabilitat seva. Els professors són un bon exemple perquè són un dels principals objectius de la repressió espanyola, com ja ha quedat clar amb allò de l’adoctrinament, el número de classes en castellà, l’atac a l’immersió lingüística i l’intent d’amenaçar i acollonir tota la professió amb el famós assumpte del col·legi de Sant Andreu de la Barca. El mateix va per a la resta de professions. Deixes d’atendre gent? No. L’atens en català. Deixes de fer la teva feina? No, la fas en català. Excepte en casos molt concrets, és clar.

Ara, tota aquesta gent ha de tenir clar que hi ha un preu a pagar. En diners -els dies que no treballin, els dies de vaga- i en expedients.

I aquí el preu l’hem de pagar tots, no només els professors o els estudiants. Hem de començar a pensar en què som un país, tots som part del país, i el país ens necessita. El país necessita no una caixa de resistència, el país necessita una Caixa de la Repressió, s’hauran de pagar molts advocats. I ens haurem de rascar la butxaca, tots, en la mesura que puguem.

Una altra cosa que en algun moment haurem d’assumir és que, com a part del pla per la independència, una de les fases per a posar l’adversari al límit serà aturar el país. No us preocupeu, no ho aguantaran ni una setmana. Són molt mascles fins que les seves víctimes s’alcen.

La intensitat, el desafiament col·lectiu de tot el país pot ser encara més fort: una vaga fiscal. Arriba la data final de la Renda i aquí no paga ni el Tato. I no paguem fins que hi hagi amnistia per tothom i una mesa de negociació  a Suissa, que és on es fan les taules de diàleg serioses.

Però ara encara no cal parlar dels moments finals. Cal parlar del que tu i jo podem fer, si volem. Tinc una pregunta, per tu i per tots nosaltres: per què la Meridiana Resisteix, dia sí i dia també, i la resta del país fem veure que plou? Però això què és?

Potser no cal començar demà, ni demà passat, potser ens hem de posar d’acord en un pla, un pla de debò. Però deixar penjats a la gent de la Meridiana, que ha demostrat una constància i una resistència descomunals, ho trobo bastant increible. Per què la Meridiana sí i la Diagonal no?

Us estic donant diverses idees, i al final semblarà que, per ser independentista, es necessiten dos masters i tres doctorats. No, de debò, tot és espectacularment senzill. Hem de traçar un pla seriós per fases i amb canvis d’intensitat amb tot tipus d’accions de resistència civil i activisme polític contra l’estat espanyol i els seus representants a Catalunya. Compte, parlo de la seva activitat, no de les persones físiques. Impedir l’entrada o la sortida no és ni ha de ser atacar físicament a ningú, tinguem tots clara la diferència.

9.- El que NO hem de fer, de cap de les maneres

Ja que hi som, una cosa que també hem de tenir clara: hem de saber què podem fer, però també hem de tenir molt clar el que no podem, el que no hem de fer. Aquesta història d’anar a fer escratxos o tirar ous o pintura a les seus d’altres partits polítics s’ha d’acabar. Aquí no estem per censurar idees. A mi també em fa molta gràcia anar a llençar ous a la seu del PP, o VOX, o millor, al PSC, que són els meus favorits, però és que això presenta diversos problemes:

El primer problema és que, per pura lògica, ells poden venir a la porta del teu partit, o de la teva casa, a tirar-te ous. Per què tu pots i ells no? És una pregunta ben senzilla i ben lògica. D’aquí a iniciar una escalada que acabi en violència van molt poques passes. I llavors els estàs donant, lògicament, la raó a ells. Ets un violent, ets un supremacista i un supressor, un censor que vols suprimir a l’altre.

El segon problema és ja teu, del teu propi pensament. Les teves idees són bones, tu tens raó, molt bé. Encara que fos així -que ja veuríem, perquè al final tothom té idees diferents sobre tot tipus de coses-, encara que fos així, què et dóna a tu el dret de suprimir les idees dels altres, o la capacitat d’expressar-les, o anar a intimidar-los i que se sentin alienats? Aquest comportament d’una immaduresa política està molt, molt mal vist fora de les nostres fronteres i simplement no és acceptable ni civilitzat. La censura no és mai el camí. I si el PP i el PSC són uns corruptes, i si VOX són uns fatxes, doncs resulta que han estat escollits democràticament i és el que hi ha. La democràcia és quan l’altre té dret a dir coses que a mi no t’agraden i aquestes coses es poden votar i de vegades guanyen. Així és com funciona, i així és com ens ha anat a tots millor que en qualsevol altre règim polític.

El tercer problema és polític. Si el teu projecte és la independència de Catalunya, què collons fots anant a tirar pintura a la seu del PP o VOX? A banda de la pèssima imatge que projectes, pel mateix preu -et diran violent, et diran supremacista, kale borroka-, pel mateix preu per què no vas a tirar la mateixa pintura a Capitania General, o al  cuartell del Bruc? Posats a que et detinguin, que et detinguin per fer impossible l’ocupació espanyola, no impedir que el Salvador Illa digui la propera tonteria.

I encara hi ha un quart problema, el de la provocació. Una de les tàctiques clàssiques de tota dictadura, tota ocupació, tot règim repressor o abussiu, és sembrar la discòrdia, provocar, fins i tot aconseguir infiltrar agents que simulin pertànyer al moviments populars i fer-los enfrontar-se els uns amb els altres o que facin suficients destrosses, o violència física, o mal d’alguna manera espectacular i així provocar el rebuig de la societat. Això ja ho hem vist amb diversos episodis d’aldarulls pels carrers, sobretot de Barcelona, durant algunes de les protestes dels moviments sobiranistes. Hem de preveure aquests tipus d’incidents i aconseguir fer evidents que són causats per l’adversari. La violència i la intimidació a altres formacions polítiques forma part del catàleg clàssic d’aquesta mena d’accions de falsa bandera.

Espero que, un cop explicats els problemes que dóna, entenguem tots que assetjar partits polítics, o rivals polítics, és una pèssima, una molt mala idea que no dóna cap aventatge a banda d’una possible satisfacció immediata i inútil. El projecte és derrotar Espanya, no al PP. El PP ja marxarà ell solet, o es desfarà, o el que ells vulguin. Tu el que vols és evitar la imatge de censurador o de feixista. La violència, la intimidació, ha de venir per part seva. Recordeu la causa justa. Recordeu Gandhi.

10.- És hora de parlar amb els catalans espanyolistes

Durant aquests darrers anys, algunes iniciatives han aconseguit convèncer i implicar moltes persones que viuen a Catalunya i són d’arrel espanyola. Al nostre país hi ha molta gent d’ascendència espanyola que està molt contenta de viure a Catalunya, i molts d’ells hi han nascut, fins i tot molts tenen pares que ja van nèixer aquí. Tot això està molt bé. Però és hora de parlar de i amb els catalans d’ascendència espanyola que se senten espanyols i tenen tot tipus de por, prevencions i rebuig no ja per la independència de Catalunya -això està més que clar-, sinò pels mateixos catalans, per la llengua catalana i la cultura catalana.

Hi ha un número preocupantment elevat de gent que es nega a tenir qualsevol relació amb res que faci olor de català en qualsevol àmbit o circumstància, excepte els estrictament necessaris, és a dir, cap. Parlem clar: hi ha barris sencers a les ciutats i viles catalanes on la gent no coneix cap català, no han parlat mai català amb ningú i són al·lèrgics, de forma activa, a qualsevol cosa catalana. Això s’ha d’acabar, i ho han d’acabar ells. La integració brilla per la seva absència des de fa més de 50 anys. Si algú veu aquesta part del vídeo i li sembla que hi ha alguna cosa racista, o supremacista, o autoestopista, doncs que s’ho faci mirar perquè no hi ha res d’això, com és força evident.

Algú ha de començar a implicar als espanyols que viuen a Catalunya amb la causa catalana, o almenys amb el fet de que viuen a Catalunya i són catalans, i posar-los davant el mirall. Com els ha anat, com els va, vivint a Catalunya? Hi ha preguntes incòmodes que ningú els fa sobre què volen exactament per ells i pels seus fills, i ja és hora de que algú comenci.

Com que aquest vídeo ja s’està fent molt llarg i aquí hi ha tema per estona, sapigueu que estic el·laborant un vídeo dedicat a aquest tema en profunditat i detall que publicaré d’aquí a uns dies. És un dels temes que em semblen més importants i seriosos de tota aquesta història i crec que hi ha una pila d’arguments i raons que poden convèncer a l’espanyolista més recalcitrant, si té una actitut mínimament oberta, de que la nostra causa és justa i els beneficiarà molt a ells.

11.- Els polítics s’han d’implicar, no tenen RES a perdre

No es pot ser un govern independentista i alhora ser un govern col·laboracionista. Polítics, heu d’escollir. D’acord, estic simplificant les coses. El país ha de funcionar, el dia a dia ha de funcionar, les coses s’han de tirar endavant. Molt bé, doncs. No simplifiquem, no fem demagògia, siguem seriosos.

Què vol dir exactament “funcionar en el dia a dia”? Perquè, fins on jo sé, el dia a dia, en general, el duen a terme, i molt bé, els funcionaris i treballadors de cada departament. El poc temps que va durar el 155, vosaltres no hi éreu. I el país no es va aturar. És més, consta en diverses informacions contrastades que gran part dels funcionaris i treballadors de les diverses conselleries i departaments es van prendre la feina com quelcom personal i, amb tota responsabilitat, van saber mantenir les coses en marxa col·laborant el mínim amb l’ocupació espanyola de l’administració.

I vosaltres, polítics, no hi éreu. Això que acabo de dir, és demagògic?

Quan dic que heu d’escollir entre ser independentista i ser col·laboracionista, em refereixo a que determinades coses no poden ser. Exemple: la Generalitat està legalment obligada a presentar càrrecs contra activistes que han dut a terme accions que tothom sap que són inventades, o manipulades, per defensar una idea pacíficament, i de fet, sovint, per defensar el propi govern independentista de la Generalitat.

Però enlloc diu que estigui obligada a col·laborar amb la farsa, la manipulació i la mentida.

Aixó, simplement, no pot ser. Jo ja ho entenc, que no us atreviu a desobeïr. Teniu por al que us passarà personalment. És una por infundada. Feu el favor de no confondre el judici del Procés amb el que us podrien fer a vosaltres per cada acció de desobediència. No, no estic pensant en l’aspecte legal, en l’aspecte tècnic. Estic pensant en com s’ho faran si resulta que, quan s’acusi a activistes -que estigui clar que són innocents, és clar- l’acusació sigui, per a cada ocasió, mínima o nul·la, per exemple. Quin és el criteri actual, exactament? Quin és l’obligació que teniu de fer una acusació o una altra? Els advocats que envieu, no treballen per vosaltres? No us deuen obediència i confidencialitat? Per què no assumiu com a pròpies, de forma constant, les raons i alegacions dels advocats defensors de cada cas, per exemple? Això també és desobediència? I com és això?

No en sabeu vosaltres, de parlar de la parte contratante de la parte contratante? No sabeu contemporitzar? No sabeu marejar la perdiu? En sabeu per qualsevol altra cosa i no per això?

¿No veieu que, si tot això s’estructura dins un pla per fases per aconseguir la independència, és impossible que ningú us arribi a acusar, i molt menys a jutjar per desobediència, o prevaricació, o el que sigui, perquè en qüestió de mesos tindrem la independència?

El mateix va pel tema dels mossos d’esquadra. Ja n’hi ha prou. Els mossos obeeixen el conseller d’Interior, i no a l’inrevès. Què fa falta exactament perquè surti el conseller d’Interior, amb el president de la Generalitat al costat -i el major dels mossos allà dret, faltaria més-, i digui aquesta frase tan senzilla? Els mossos d’esquadra obeeixen les ordres del conseller d’Interior i, en última instància, les del president de la Generalitat. És mentida que els mossos deuen obediència als seus superiors polítics?

Si el conseller surt a dir això, la tormenta política serà de primera magnitut, ja ho sé. El primer que us diran és que si necessites sortir a dir això vol dir que no controles la teva pròpia policia. Sou polítics. N’heu fet un art, de dir una cosa i la contrària a la mateixa frase.

Què fa falta perquè s’estableixin mesures de control serioses del que fan els membres de la Brimo quan hi ha aldarulls? Què fa falta exactament per aturar el nombrós grup de feixistes que tothom sap que omple la Brimo? Què és això de mantenir coneguts psicòpates i sàdics i a sobre ascendir-los de càrrec?

Enfrontar aquest problema també és un risc polític? Per què exactament?

La vostra por és infundada. Volen espantar-vos, i està clar que ho han aconseguit. La seva força és la vostra por. Augmenteu l’aposta. Desobeïu. Si no us acovardiu, no tenen res. El primer que heu de fer és desaparèixer de Madrid. Concretament del Congreso de los Diputados. No dieu que allà feu política. No, no en feu. El que feu allà és perpetuar el sistema corrupte i extractiu espanyol. Heu de venir i deixar-los penjats. Ha de fer-se aparent i ben visible que s’ha acabat. Que els partits independentistes volen la independència.

Vol dir que no ha de quedar ningú a Madrid? No, vol dir que se’ls ha d’enviar un missatge contundent. Catalunya se’n va. I que ho entenguin tots els espanyols, del primer a l’últim. La por ha de canviar de bàndol.

Vol dir que no es pot parlar amb ells? Sí, és clar que sí. Que vinguin ells aquí a parlar amb vosaltres.

No, no és una actitut immadura ni infantil ni demagògica. El país seguirà funcionant perfectament. Oh, és que llavors ells prendran les decisions per nosaltres, sense consultar-nos. Com es pot prendre una decisió que no podràs complir perquè el lloc sobre el que decideixes, el poble sobre el que decideixes se’n va?

Que no veieu que estem parlant de fer la independència? De què estem parlant, exactament, polítics?

Teniu alguna idea millor? Teniu algun pla millor? Molt bé, per què no el discutim, amb llum i taquígrafs? Perquè el vostre no-pla, el vostre inexistent pla per assolir la independència no ha funcionat gaire bé.

12.- Guanyarem portant-los a on ells no volen anar

Això és una planificació que s’ha de dur a terme. Amb objectius. Amb fases. Amb canvis d’intensitat. S’ha d’obligar a l’estat espanyol a caure en la seva pròpia trampa. Tu el que vols és un 155 ben gros. El que vols és que no tinguin més remei que suprimir l’autonomia.

Voleu parlar seriosament? Voleu parlar de política seriosament? Anem a parlar de política en sèrio. Recordeu les amenaces del 155, la propaganda. Uy, os pondremos el 155, uy que viene el coco. A la realitat, què va passar? Què és el que va passar exactament?

El que va passar exactament és que, tal com en Mariano va anunciar el 155, la següent frase que va sortir de la seva boca va ser anunciar les eleccions per al dia 21 de desembre. Aquestes són realment les ganes, aquesta és la pressa que tenien per posar el 155 i treure’l tan aviat com puguessin. No havíem quedat que us morieu de ganes d’aplicar el 155 i manar vosaltes a Catalunya? Per què tanta pressa, per què tan poques ganes de mantenir-lo? Doncs perquè no es pot. Perquè és insostenible. Perquè els propis funcionaris els van fer la vida impossible. Perquè llavors estàs exercint d’ocupant sense cap justificació, sense cap legitimitat.

Si ocupes en plan conquistador español, és el poble ocupat el que de sobte té la legitimitat per defensar-se. La causa justa, amics, la causa justa.

És aquí on els vols portar. I alguns d’ells s’en moren de ganes. Perquè viuen en una punyetera pel·lícula del Cid Campeador amb el cap ple de tonteries d’honor i glòria sense adonar-se que són una colla de bàrbars per civilitzar.

Això és el que Europa no permetrà. Política seriosa, política de debò. Espanya no pot ser Sèrbia. Simplement no pot. Voleu parlar seriosament? Què era Kosovo? Què era Montenegro? Jo hi vaig ser, a Yugoslàvia, un any abans de la guerra. Les dones lluien bigoti i els homes pasturaven cabres. A tot arreu. No ho dic amb menyspreu, ho dic tal com era. Catalunya no és Montenegro, ni Kosovo ni Bòsnia. Aquí hi ha 3500 empreses alemanyes, franceses i nord-americanes. I unes quantes de japoneses, i xineses, i de tot el món. Fins a unes 9000 d’empreses estrangeres, més o menys. Això és tot el que Europa i el món necessita que funcioni. Aquests són els interessos que hem d’afectar.

El bingo el faríem si optessin per prohibir els partits independentistes. Benvinguts a Turquia. Tu digues-li a la gent, en un país democràtic occidental, una “democracia avanzada”, que les seves idees estan prohibides. Fes-ho, aviam com et va. ¿Tú y cuántos más?

Enviar l’exèrcit. Això, això sí que sembla una bona idea. Fer passejar soldadets per les ciutats i pobles catalans. Fent exactament què? Fent evident una ocupació militar? Fent evident la causa justa a totes les televisions i webs informatives del món? Veient com tots els comentaristes polítics estrangers de tots els colors de l’espectre polític qualifiquen, no a Espanya, sinò a la Unió Europea de vergonya mundial i fracàs polític?

I, un cop tens l’exèrcit aquí, què fan exactament? Disparar civils desarmats? Detenir gent sense tenir la facultat legal per fer-ho? Reprimir la població civil? Disparar el canó del tanc contra un edifici ple de gent porque tiene la bandera de la estrella esa colgada? Que no veieu que això no s’aguanta ni cinc minuts?

Si tu imposes el 155, prohibeixes els partits polítics indepes o portes l’exèrcit als carrers, estàs portant tota Europa a l’abisme, no només a Espanya o Catalunya. El que a ells els va bé és que nosaltres tinguem por a qualsevol d’aquestes coses, que ens espantem i ens creiem incapaços de desafiar-los. La realitat, en canvi, és que si fan res d’això, ja han perdut.

Fa poc, em van explicar que, en una conversa informal pocs dies abans de l’1 d’octubre, algú molt important de Madrid li va dir a un català, amb tota serenor, que, al final, ens passarien per sobre i ja està, per una raó molt senzilla: para que haya un choque de trenes, tiene que haber dos trenes. Y vosotros no tenéis nada. Molt bé.

Poc abans de l’1 d’ocubtre de 2017, Espanya va espantar i molt a Alemanya i França amenaçant amb una guerra civil, però de la mateixa manera que para que haya un choque de trenes tiene que haber dos trenes, per tenir una guerra civil necessites dos bàndols armats. Y nosotros no tenemos nada. Espanya no es pot permetre massacrar la seva pròpia població indefensa i desarmada mentre tothom ho filma amb el mòbil. No s’ho va poder permetre la Unió Soviètica als països bàltics sense Internet i sense mòbils i sense periodistes, ja em direu com s’ho farà Espanya si tothom porta un estudi de televisió a la butxaca. Com distingirien qui són catalans indepes i qui són els catalans espanyolistes? Quants milers de catalans d’adopció, o catalans que se senten espanyols es posarien al nostre costat només per evitar una massacre? És impossible. Res d’això no pot passar mai. És una fantasia feixista pròpia de bàrbars per civilitzar.

Fa una estona he posat un grapat d’exemples d’accions que podrien dur a terme només 10.000 persones. Com sabem tots, en tenim moltes més de 10.000. No crec que un càlcul estimatiu d’entre 100 i 200 mil persones disposades a posar l’estat espanyol de genolls sigui gaire exagerat. Agafeu un mapa de l’AP7. Agafeu un mapa de l’aeroport. Mireu-lo bé, us emportareu una sorpresa. La famosa Ricarda i els seus voltants ofereixen unes possibilitats bastant interessants. Per cert, sabeu com de sostenible és acusar de sedició a milers de persones?

Aturar l’AP7 cada dia. Aturar l’aeroport cada dia. Poca gent. Cada dia. Apareixent per tots els punts possibles. Europa sense mercaderies en 15 dies i amb una bona oferta, ben preparada pels nostres dirigents per una independència tranquila sobre la taula. Espanya asseguda a la taula la setmana següent.

Nosaltres som el tsunami. Sense apps, sense samarretes, sense tonteries. Pacífics, alegres, com sempre.

Si us sembla bé, m’agradaria que deixessiu comentaris el més constructius i propositius que pugueu sobre quin tipus d’acció d’activisme civil pacífic podríem dur a terme i quines fases o punts us sembla que podrien formar part d’un pla per aconseguir forçar la independència de Catalunya. Si pot ser, intenteu ser realistes. Ah, doneu-li al Like i subscriviu-vos al canal, feu-lo crèixer i que les propostes puguin arribar a tothom. La manera de què l’algoritme de YouTube vegi que aquest video té interès és que li doneu al Like i que us subscriviu al canal. i així l’oferirà a més gent.

La seva força és la nostra por. Si ens mantenim ferms, no tenen res. Només el poble salva al poble.