10°C Barcelona

Dissabte, 3 desembre 2022

Espanya té 3 botons nuclears contra Europa

Aquest és el text del guió del vídeo ‘Espanya té tres botons nuclears contra Europa’ que vaig publicar NetInformació, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

Avui m’agradaria aclarir algunes qüestions sobre el paper d’Espanya, la seva veritable importància i com funciona realment això de les relacions internacionals entre països. Si Espanya cau tan malament, està tan arruinada i té tanta mala premsa, com és que sembla tan poderosa? Si nosaltres som tan simpàtics i encantadors, com és que a l’hora de la veritat tothom ens gira l’esquena i ningú no en vol saber res?

Els mesos, i fins i tot els anys previs a l’1 d’octubre de 2017, Espanya ha fet el possible i l’impossible per evitar que arribés aquest dia. Ha adquirit tot tipus de compromisos internacionals i exercit tot tipus de pressions diplomàtiques, comercials i coercitives a tothom, socis, aliats, coneguts i saludats.

Espanya té, concretament, tres butons nuclears amb els que amenaça tothom, principalment la Unió Europea. I són tres butons que funcionen.

El primer: sóc massa gran per caure. Us dec massa diners. Si jo caic, vosaltres hi aneu al darrera. No us vau poder permetre deixar caure Grècia, i jo sóc la quarta economia del continent.

El segon butó és l’Spexit, una sortida o una expulsió de la Unió Europea. La tradició espanyola és aïllacionista i absolutista. I ningú no vol una Turquía a l’altra banda d’Europa.

El tercer butó nuclear és el de la guerra: Espanya ha amenaçat amb tot. Ha arribat a dir a Alemanya que, arribat el cas, li és igual ser sancionada o expulsada: mai deixarà anar Catalunya. I els alemanys tenen molt a perdre, igual que els francesos. Cadascun té més de mil empreses treballant a Catalunya, igual que els Estats Units.

De fet, Catalunya té algunes persones molt competents i amb bons contactes en alguns cercles europeus bastant seriosos. Que van fer unes gestions que estaven prou avançades perquè alguns països europeus importants -sí, he dit importants i ho he dit en plural- reconeguessin Catalunya. No em pregunteu com ho sé. No és pas una informació massa difícil d’aconseguir, i evidentment hi ha més gent que n’estava al corrent. I, de fet, no és important si és veritat o si m’ho acabo d’inventar, no canvia res. Això és de mesos abans de l’octubre. Però les amenaces espanyoles van acollonir tothom. Si per alguna cosa es caracteritza l’Europa dels buròcrates és per la seva absoluta manca de força política per a fer res, per tenir una posició pròpia basada en els valors que suposadament sustenten la idea i l’esperit fundacional de la pròpia Unió Europea. Les proves són Hongria, Polònia i, òbviament, Espanya.

Aviam si ens fem grans d’una vegada: no existeixen els països bons i els països dolents. Totes les democràcies, tots els països que anomenem “avançats”, seriosos, que ens són simpàtics -o no-, responen a interessos particulars i actuen en conseqüència. Si cal establir tot tipus de lligams militars o comercials amb dictadures repugnants, doncs es fa amb tota tranquilitat. I es mira cap una altra banda quan convingui.

L’opinió pública dels tres països bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, ens ha estat sempre favorable, especialment des de la Via Catalana, la cadena humana que rememorava la via bàltica a l’Onze de Setembre de 2013. Però tots tres països tenen un greu problema de defensa. Espanya no havia tingut mai cap relació amb cap d’aquests tres països, però quan les tensions amb Rússia van fer augmentar la missió de policia aèria de l’OTAN coincidint primer amb la Via Catalana i després amb el 9N i posteriorment amb l’anunci del referèndum d’independència, ja al 2014 Espanya va enviar, de sobte, 7 caces Eurofighter de combat, més que cap altre país de l’Aliança Atlàntica. Aquest passat 8 de juliol, el president espanyol Pedro Sánchez estava de visita oficial a Lituània i, suposadament, van haver de suspendre la roda de premsa oficial amb el president lituà al mateix hangar de la base on hi ha els avions espanyols perquè aquests havien d’intervenir urgentment per enfrontar una incursió aèria d’avions russos. Comprendreu que aquí és on s’acaba tot suport polític a la independència de Catalunya. I el mateix per a la resta de coses i per a la resta de països.

Alguns recordareu que fa pocs anys hi havia una cosa anomenada el “impuesto al sol”, una legislació escandalosa i tronada, molt pròpia del caciquisme espanyol, sobre l’ús de les energies renovables. Doncs a banda de fotre la ciutadania del carrer, els canvis en aquesta legislació van produir grans pèrdues en algunes grans empreses estrangeres que havien vist una gran oportunitat per invertir al territori espanyol, que té un gran potencial per les renovables. Dinamarca té algunes de les millors empreses del sector, i s’hi van implicar invertint molts diners. L’absurda inseguretat jurídica espanyola les va perjudicar molt, i el govern danès porta, des de llavors, un cabreig sideral amb el govern espanyol. Hi ha unes demandes judicials internacionals amb 7.500 milions d’euros en joc que Espanya, com sempre, intenta dilatar i deixar que passin els anys per no pagar el que deu. És un dels motius pels quals Dinamarca era un dels països del nord d’Europa que apretava més durant els temps de la famosa troika.

Ara, si Espanya garantís al govern danès una solució perquè les empreses daneses recuperessin els seus diners, què penseu que faria Dinamarca? Doncs garantiria immediatament el suport a Espanya i declararia el que fes falta.

D’altra banda, la última cosa que ens convé és que un Nicolás Maduro o qualsevol líder tronat s’aprofiti de la nostra situació convertint-se, de sobte, en el nostre millor amic, només per fotre els espanyols o la resta d’occident.

Podríem parlar també dels famosos tancs que també Espanya va enviar a Letònia -de nou, els interessos dels països bàltics passaran per sobre de les conviccions de la seva pròpia opinió pública-, o podríem parlar, directament, de la corrupció moral i de l’ego descomunal de personatges repugnants com Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea de 2014 a 2019 i borratxo professional, rebent el premi Princesa de Asturias de la mà del Borbó.

Això, aquesta cerimònia humiliant de sobèrbia imperial, aquesta demostració de qui mana i qui serà esclafat quan faci falta, es va produir el 19 d’octubre de 2017, encara no feia vint dies de la salvatge repressió policial a Catalunya.

I el missatge és clar, per qui el vulgui entendre: esteu jugant contra les grans estructures europees, els grans imperis transformats en entitats internacionals que us miren com qui mira una formiga: amb absoluta indiferència. I us pensaveu que us sortiria gratis. Contempleu el nostre menyspreu, insectes, i admireu la nostra arrogància infinita.

Al matí següent, el Borbó va rebre al borratxo al palacio de la Zarzuela. En Juncker devia quedar meravellat. Aquelles columnes, aquelles làmpades de cristall, aquells quadres que et miren, aquell excès imperial…

Enlloc de que la Unió Europea canviï els països, són els països els que canvien Europa. Els buròcrates com Jean-Claude Juncker, Antonio Tajani, l’antic Durao Barroso o l’actual presidenta Ursula von der Leyen es veuen a sí mateixos com a administradors d’una superestructura colossal, un gegant, i la temptació és massa gran. És un nou imperi, i les modernes seus dels diferents cossos de la Unió han substituït les columnes, les làmpades de cristall i els quadres dels avantpassats per nous muralls i parets d’un gris impersonal i carent de contingut, com l’ànima d’aquests dirigents a qui ningú no ha escollit democràticament i que ningú no sap qui són ni què fan allà. És un nou tipus d’imperi. No té un sol emperador, sinò un grup d’emperadors, que obeeixen els interessos nacionals que faci falta.

Però hi ha un problema. Resulta que l’època dels faraons, l’absolutisme, ha quedat enrera, i tenim uns mecanismes de control, concretament tres tribunals que, més aviat que tard, tractaran el judici del Tribunal Suprem i la persecució de l’exili.

Dedicaré un vídeo a tractar aquests dos temes en profunditat, però el que ens interessa aquí és que el Tribunal Suprem espanyol va elevar una qüestió prejudicial al TJUE, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És molt senzill: el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i tots els consellers d’aquella Generalitat havien d’haver estat jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és el tribunal que ha de jutjar qualsevol polític català. Però com que Espanya mai no defrauda, el Tribunal Supremo va decidir que ‘aquí mando yo’ i se’ls va portar, de forma completament arbitrària i il·legal, a Madrid per jutjar-los com tothom sap. La raó per la que els jutges de Bèlgica es neguen a entregar el president Puigdemont a Espanya és que consideren, amb raó, que el Tribunal Suprem espanyol no és competent per jutjar el president Puigdemont.

A Espanya no paren de repetir que en el Tribunal Suprem s’asseuen ‘magistrados de reconocido prestigio’, i la realitat és que només els reconeixen a casa seva, perquè a fora ningú no sap qui són i aquests senyors no tenen punyetera idea del sistema judicial europeu o els sistemes judicials que hi ha més enllà dels Pirineus.

Així que el Tribunal Supremo, que són molt xulos, van elevar una qüestió prejudicial, és a dir, que senta les bases del que pot dir la justícia belga, perquè aclareixi si el Tribunal Suprem pot o no pot jutjar el president Puigdemont. Ahora vais a ver quiénes somos nosotros. Només hi ha un petit problema, buenu, dos: primer, que no tenen raó i per tant, perdran. I, segon, que quan els diguin que no tenen raó quedarà anulat tot el judici del procés. Si no pots jutjar el president Puigdemont, tampoc pots jutjar la resta del seu govern.

A banda, els recursos dels ex-presos polítics van fent camí a l’altre tribunal, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el TEDH. Que, naturalment, declararà també nul el judici del procés.

Això vol dir que nosaltres tenim un botó nuclear contra Espanya. Perquè Espanya no es podrà negar a obeir als dos màxims tribunals europeus. Serà llavors quan tothom vegi quan valen, exactament, els tres butons nuclears d’Espanya. Us en faré un spoiler: no valen res, perquè si us fixeu, tots tres estan basats en una amenaça que et pots creure, o et pots no creure.

Però… Un moment, si fa una estona he dit que Espanya havia espantat als països europeus, ¿com és que ara dic que Espanya no es podrà negar a obeir als dos màxims tribunals europeus?

Molt senzill: són els dos màxims tribunals, has de decidir si ets una democràcia que respecta la llei i els acords del món civilitzat o ets un estat rebel. Si Espanya no accepta l’anul·lació de la causa judicial i no permet el retorn del president Puigdemont com un ciutadà innocent i honorable, està dient a tothom que no és una democràcia i que necessita control extern.

A partir d’aquí, ja no és un problema de sancions o multes. Una multa te la posen quan has fet un acte il·legal que no es pot desfer. No permetre el retorn del president és una cosa que no accepten, però que sí es pot corregir. Negar-se és un problema de respectar els acords signats, la pròpia pertenència a la Unió Europea. Catalunya, òbviament, no s’estarà callada.

El vicepresident Junqueras, la resta del Govern i els Jordis seguiran essent considerats uns culpables amb un indult. Tot això s’acosta perillosament a la causa justa de la Llei Internacional signada i ratificada per Espanya.

Us ho diré d’una altra manera: hem passat per la fase del diàleg, del referèndum, de la repressió i el 155, l’empresonament del govern i la lluita de l’exili, els indults i la decisió final dels màxims tribunals europeus. Durant tots aquests anys hi ha hagut sempre alguna cosa que s’havia de resoldre, sempre t’havies d’esperar, i mentrestant Espanya ha seguit negant-se a negociar de tu a tu amb Catalunya la possibilitat democràtica d’un referèndum acordat.

Ara haurem arribat a un punt en què ja no hi ha res més, davant hi ha dues possibilitats: la taula de negociació o l’abisme.

Tornem a repassar els tres botons nuclears d’Espanya, aquest cop desde aquesta nova perspectiva:

1.- Sóc massa gran per caure. Si Catalunya fa una oferta econòmica, no pots caure. Si la Unió Europea avala Catalunya, no pots caure. De què estàs parlant, Espanya?

2.- L’Spexit. ¿Per què hauries de sortir d’Europa, si d’una banda hi ha, com hem dit, una oferta econòmica catalana que salva el teu honor i la teva economia, i d’una altra banda només podries convertir-te en Turquia suposant que retinguessis Catalunya?

3.- La guerra. Això té un petit problema: per fer la guerra es necessiten dos bàndols armats. Si no, no és una guerra. És una massacre. El càlcul és ben senzill: nosaltres pagaríem un preu, sí, però ja sabeu que tot acabaria com li va passar a Sèrbia, és a dir, Espanya desmuntada, reduïda a Madrid i Castella la Mancha, amb el Gobierno i la cúpula militar a presó per crims contra la humanitat. Sèrbia encara podria donar l’excusa de que no sabia que els nord-americans intervindrien, però Estats Units té tres bases militars a territori espanyol i, recordeu, més de mil empreses a Catalunya.

L’opció negociada ofereix una sortida honorable, molts diners i una oportunitat d’or per reformar l’estat espanyol i desenvolupar l’enorme potencial que tenen el País Valencià i Andalusia. Les alternatives són, totes, l’infern.

Ens queda per parlar què és tot això d’una oferta econòmica per part de Catalunya, comprar la independència. D’això en parlarem un altre dia.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *