10°C Barcelona

Dissabte, 3 desembre 2022

Catalunya és Alabama, Casado és Kennedy

Aquest és el text del guió del vídeo ‘Catalunya és Alabama, Casado és Kennedy’ publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

Catalans, catalanes, welcome to Alabama.

[vídeo d’en Pablo Casado]

Bé, això que heu vist, tot el que heu vist, sembla una broma, però es veu que no ho és…

El que heu vist és el cap de l’oposició del Regne d’Espanya explicant-vos que sou uns racistes i uns supremacistes i que ell, en nom del bé i la democràcia, ens treurà les competències d’ensenyament.

El nostre estimat govern de la Generalitat continua fent veure que vivim en un país democràtic, i permet que ens maltractin i ens insultin mentre preparen l’eliminació del català.

Després de tenir un president que es dedicava a avergonyir tot el país fent-se fotos com aquesta [foto del president Torra] i penjant llençols buscant com fos una inhabilitació completament inofensiva per a ell però una demostració de que la Generalitat no és res i se la pot arrossegar quan faci falta, ara tenim un president que defensa les institucions catalanes dient això:

[vídeo del president Aragonès al Parlament]

Com veieu, aquest president tampoc té la més remota idea de què és l’èpica, ni la comunicació política, ni la dignitat. Deixeu de ser dolents, dolents dolents…

Ahir, la presidenta del Parlament, la Molt Honorable Laura Borràs, va declarar que “no pot ser que no hi puguem fer res”, com si tot això fos una sorpresa, com si ningú pugués preveure que acabarien imposant l’espanyol a l’escola catalana.

L’escola catalana és aquella escola on, suposadament hi ha una cosa anomenada immersió lingüística. Res, una tonteria, una nosa.

Resulta que els catalans tenim la mania supremacista d’integrar tots els nens i totes les persones que viuen al país, siguin d’on siguin, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats, i també perquè tothom entengui les dues llengües oficials del país.

Però no us preocupeu, som perfectament conscients del nostre paper al món, i per tant no tenim ni hem tingut mai cap mecanisme per comprovar si es complia la immersió -i molt menys per obligar a complir-la-, i per això a gairebé totes les escoles catalanes, tots els nens parlen espanyol i no parlen català. Gairebé mai. Gairebé enlloc.

Doncs la presidenta Borràs deia això i va proposar que el conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, fes el que va fer la Clara Ponsatí del 29 de setembre al 2 d’octubre de 2017, quan era consellera d’Educació.

El que va passar llavors és que hi ha una cosa anomenada avocació que, per fer-ho curt, permet legalment que el conseller d’Educació assumeixi la responsabilitat d’un o més centres educatius davant una circumstància especial, per exemple jurídica.

Així és com van descarregar els directors dels instituts de la responsabilitat d’obrir els col·legis pel referèndum del Primer d’Octubre.

De seguida Junts per Catalunya assumeix com a seva la proposta de la presidenta Laura Borràs i llavors Esquerra diu que ni parlar-ne, perquè aquest cop, l’avocació es faria de manera indefinida.

No és un mal argument, és cert que no és el mateix i que no és una solució definitiva.

Però la qüestió és que NO hi ha una solució definitiva, perquè això és pur colonialisme i un atac a Catalunya, un intent d’acabar amb la llengua catalana i convertir-la en una llengua residual.

Com tothom sap, aquí el problema és que cap dels dos partits tenen gent disposada a tenir problemes legals i personals per desobediència o prevaricació, i ja està, ja hem arribat al final.

Tota aquesta història només té dos camins possibles: la rendició o la lluita.

I el govern de Catalunya, fidel a la defensa del seu poble i inspirant-se en Els Segadors, ahir va prendre una decisió que farà tremolar Pablo Casado i l’estat espanyol. Aquí la teniu:

[Nota de l’Agència de Residus de Catalunya]

Això és tot el que hi ha.

Buenu no, també hem sabut aquest matí que han decidit, els dos partits s’han posat d’acord, en què no assumiran la direcció de l’institut de Canet ni de cap altre, com proposava la presidenta Borràs. I també aquest matí, en sessió parlamentària, el conseller d’Educació ha donat explicacions. Sabeu aquells diccionaris català-anglès anglès-català? Doncs com que trobo que necessiteu que us les tradueixi, he anat al meu diccionari català-polític polític-català i us he posat subtítols perquè entengueu millor el que vol dir el conseller.

[Vídeo del conseller d’Educació al Parlament]

És a dir, hem passat de votar la independència a demanar permís per parlar català. I no hi ha cap problema.

Els mossos d’Esquadra, dirigits pel conseller Joan Ignasi Elena i el major Josep Lluís Trapero han considerat que la directora de l’institut de Canet pot continuar rebent amenaces de mort i no hi ha problema en què apareguin les parets pintades amb simbologia feixista i nazi.

Això no té el més mínim problema, i per això el que s’ha de fer és oferir protecció policial a la família del nen a qui entre tots desgraciaran la infància, mentre el seu pare es fa fotos amb la bandera d’Espanya i prospera políticament. L’escola catalana i la seva directora no necessiten cap protecció perquè els nazis són una gent molt simpàtica, uns demòcrates de tota la vida.

El BOE, el Boletín Oficial del Estado fa 23 anys que té una edició en català. Acaben d’anunciar que s’ha suprimit. Espanya sap que ja no té la necessitat de simular el més mínim respecte per les llengües que es parlen a l’estat. Això no és casual. No s’aturaran aquí. Volen esclafar el català i és el que faran si no els ho impedim.

Ahir, una tuitaire denunciava que a la coneguda sabateria Casas del Portal de l’Àngel de Barcelona s’havien negat a atendre-la en català, vulnerant la llei. “Yo sólo atiendo en español”, li van dir. Sabeu per què li van dir? Doncs perquè poden. Perquè se saben impunes.

Ahir a la nit RAC1 explicava que ja hi ha 32 famílies que han reclamat que hi hagi el 25% de castellà a les escoles on van els seus fills. I diu que n’hi ha 13 més que estan esperant sentència judicial.

També ahir a la nit a TV3, la televisió pública de Catalunya feia un programa on nanos joves catalans parlaven sobre enfermetats mentals i salut mental. En quina llengua s’expressaven? En espanyol, naturalment.

Això són exemples de fa unes hores, i en tenim una pila continuament, cada dia. Fa uns anys, el català era la llengua de prestigi, la prova de que tots érem catalans de primera i que no hi havia catalans de segona. Era la demostració del respecte mutu, d’entesa i de convivència. Ara és una cosa a evitar si no vols problemes. Ha passat a ser un element de sospita, un signe d’identitat que denota extremisme ideològic, una demostració d’intolerància.

Per què? Molt senzill: perquè ara ja només parla català la gent que parla català a casa. La resta, no. La resta, per entendre’s, parlen espanyol. Si a casa teva són d’origen espanyol, magrebí, sud-americà, de l’Europa de l’Est, xinès… El que parles amb la gent al carrer, a l’escola, a les botigues, a la feina, és l’espanyol.

Parles espanyol perquè, fora de les escoles, tot, tot, tot és en espanyol.

I tot és en espanyol perquè després de vint anys d’una immigració enorme, d’un milió i mig de persones de tota mena d’origens, i després de 15 anys de conflicte nacional, els successius governs de la Generalitat no han fet res de res de res per convèncer a tota aquesta gent de què ser català i parlar català és una cosa que val la pena.

Els nostres governs han cregut que amb una immersió lingüística que no funcionava però que donava vots ja n’hi havia prou. I què fem amb tots els adults? Si ells han venido a España, com vols que entenguin res si els ignorem completament?

És encara pitjor, perquè el que han aconseguit és que el català sigui considerat poca cosa més que un peatge, una pedra al camí, una assignatura que els nens tenen a l’escola però que, quan surten, ja no existeix. En el món real, el català no serveix de res. Simplement pots saltar-te’l.

En el món real, el català no existeix.

I els catalans, canvien de llengua, és el que sempre han fet i és el que sempre faran, perquè en realitat no són catalans. Els agrada dir-ho però no és veritat. Los catalanes son así, pero en realidad son españole. Lo saben perfectamente.

Aquesta és l’opinió generalitzada. Potser no és així fora de les ciutats i viles importants, però sí és així a gran part de tota àrea urbana i metropolitana de Catalunya.

En Pablo Casado creu que ha trobat petroli fent la comparació entre l’Alabama dels anys 60 i Catalunya, que això li donarà els vots que necessita a les properes eleccions, i en això basarà tot el que queda de legislatura. Tot això és per evitar que VOX se’l mengi amb patates, però en realitat és Isabel Díaz Ayuso, la Franquita, qui té tots els números per menjar-se al pobre Pablito.

Mentrestant, els nostres dos grans partits es dediquen a gestionar no l’autonomia, sinò la por. Ningú té la més remota idea de què fer. No entenen que l’estat té uns límits molt clars i que simplement està jugant amb la seva por.

No entenen que l’estat no pot suportar la desobediència continua, que no poden anar posant el 155, suprimir l’autonomia, processar el govern escollit democràticament i ja està.

No s’adonen de que hi ha coses que només es poden fer una vegada i de que estan deixant còrrer una oportunitat d’or per fer màrqueting internacional.

Tampoc no sembla haver ni una sola persona, a tots tres partits però especialment a Esquerra Republicana, que entengui que el Consell per la República és una eina excel·lent per escapar al control legal d’Espanya. La cúpula d’Esquerra Republicana no entén que hauria d’haver presentat candidats al Consell per la República precisament per tenir-ne part del control i un equilibri de forces, i poder treballar per la desobediència i la independència des d’una entitat que està fora de l’abast d’Espanya.

Des del Consell per la República es poden fer tot tipus de campanyes mediàtiques i gastar diners en coses que a Espanya constituirien immediatament un delicte de malversació de fons i desobediència.

Però de les possibilitats i el potencial del Consell per la República en parlarem un altre dia.

El que tenim, ara i aquí, de moment, és un funcionament que és sempre el mateix: uns quants escarafalls, i de seguida la submissió.

Que és exactament el que passarà amb el Secretari Quart de la Mesa del Parlament, el diputat de la CUP Pau Juvillà, condemnat a sis mesos d’inhabilitació i 1.080 euros de multa.

El delicte del diputat Juvillà consisteix en tenir penjats al seu despatx de la Paeria de Lleida quatre llaços grocs durant un procés electoral al qual ni ell ni el seu partit participaven. Això és tot.

Segons la sentència, el diputat estava fent ús d’un espai públic i això l’impedia expressar la seva opinió.

Naturalment, això es pot portar fins a l’absurd, perquè segons aquesta sentència no podríem lluir, ni dir ni expressar res, de cap manera, que pugués ser susceptible de ser una opinió, perquè la neutralitat ha de ser constant.

Jo puc pensar que qualsevol cosa que diguis, qualsevol gest que facis, la teva roba, el teu pentinat, la teva forma de caminar i fins i tot les teves companyies o el que escrius és un signe partidista, un intent de fer campanya a favor o en contra d’algú.

Però, mentre el diputat Juvillà, escollit democràticament pel poble de Catalunya, no pot exercir el seu dret a decorar el seu despatx com vulgui, els jutges espanyols de tota mena de tribunals, fins arribar al Tribunal Supremo i al Tribunal Constitucional, poden anar pel món escrivint articles d’opinió política prenent posicions agressives i radicals mentre formen part de tribunals que jutgen als subjectes d’aquestes opinions.

Els jutges espanyols, que han de ser suposadament imparcials i apolítics, es deixen condecorar, premiar i no tenen problema en fer entrevistes i declaracions públiques on deixen ben clar que estan completament esbiaixats, i encantats de ser-ho.

Aquesta gent, que a diferència del diputat Juvillà no ha escollit ningú, no han de rendir comptes ni seran mai inhabilitats.

La presidenta del Parlament va saber quedar molt bé ahir expressant des del seu seient i ja en plena sessió parlamentària que faria costat al diputat Juvillà i a tots els diputats que acabessin en una situació semblant. La presidenta Borràs també ha declarat que mantindria el diputat al seu lloc fins que hi hagués sentència ferma.

El president de la Generalitat Pere Aragonès i Esquerra Republicana han declarat que això és el que s’havia de fer, i tenen tota la raó. La pregunta és: ¿com és que no van fer el mateix amb l’anterior president de la Generalitat, en Quim Torra? Tothom recorda la famosa fotografia on Pere Aragonès, llavors vicepresident, va fer això que veieu.

[Imatge del Parlament aplaudint el president Torra, excepte el vicepresident Aragonès i ERC]

Què us passa, exactament?

Per què heu de fer aquestes coses?

Però és igual, perquè passarà exactament el mateix que amb el castellà a les escoles. La Mesa del Parlament, i els partits independentistes que en formen part, faran escarafalls i… I acataran la sentència.

Però no desespereu: ahir, Jordi Cuixart, que es veu que s’havia quedat mut durant tots aquests dies, va parlar.

Jordi Cuixart va parlar com li agrada a ell, davant d’una bona multitut, muntant un numeret, fent-se l’entranyable i el simpatiquíssim. Sempre somrient mentre el país cau a trossos, l’home que va dir que dimitiria però que no dimiteix, l’home que no acceptaria l’indult però que córre a abraçar els seus carcellers mentre bloqueja tots els independentistes que troba a les xarxes socials, aquest home sap el que s’ha de fer: la solució de Jordi Cuixart consisteix a demanar al PSC que recapaciti.

En Jordi Cuixart, mentider professional i farsant narcissista, us vol convèncer de què abraceu al PSC el partit que, juntament amb PP i Ciutadans, va portar el referèndum a la fiscalia.

Això és el que tenim, de moment: els tres partits polítics i les dues grans entitats civils del país completament paralitzats i sense tenir la més remota idea del que cal fer.

Mandela, Ghandi i Luther King n’estarien ben orgullosos.

Només queda recomenar-li a Pablo Kennedy-Casado que no es compri un Ford descapotable, que fa venir mal de cap.

I a vosaltres, demanar-vos que premeu el botó de M’Agrada o Like, i que si no ho heu fet encara, us subscriviu al canal. D’aquesta manera, l’algoritme de YouTube sap que el vídeo us ha interessat i el recomanarà a més gent.

Fins la propera.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *