Aquest és el text del guió del vídeo ‘BricoHeroes i la censura de TV3 a en Peyu i en Jair Domínguez’ publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.
Ahir vam saber que TV3, la televisió pública del país que ha de vetllar per la pluralitat i la llibertat d’expressió, va decidir censurar dos humoristes. I la cosa és encara millor: el seu director Vicent Sanchis va dedicar-se tot el dia a intentar justificar-ho públicament.
Ja haureu vist el sensacional gag d’en Peyu i en Jaïr Domínguez. Bé, els gags. Perquè n’hi ha dos: el que en Peyu va publicar i que tothom ha vist, i el que s’ha filtrat, que és un petit fragment final, on s’esmenta la filla de la reina.
Aquest trosset afegeix la nena i una ratlla de coca al numeret, i encara és més béstia i rius molt perquè és, òbviament, una salvatjada, i a sobre, t’ho imagines. I ja està, no té més.
La cosa va de la següent manera: durant mesos, graven les escenes i els gags del programa BricoHeroes. Com passa sempre, s’edita i alguns trossos queden fora, perquè no funcionen, no fan gràcia, passen uns límits, el que sigui. És el que passa amb molts programes gravats.
Un dels talls que treuen és el trosset de la nena, que no pot sortir. Allò supera els límits perquè és una menor. Ahir en Peyu va explicar que estaven perfectament d’acord amb la gent de TV3, i diu que té correus electrònics que ho proven. Ni vosaltres ni jo hauríem de saber que existeix aquest tros de la nena, i en Peyu, probablement, ni se n’en recordava.
Poc abans de l’estrena del programa, en saber que el tros que sí havien deixat no sortiria, doncs en Peyu, a les 9 de la nit, una hora abans de l’estrena, va decidir treure’l a passejar al Twitter, explicant que els havien censurat. És el tros que tots heu vist, que parla del Peyu i la Letizia jugant a metges i infermeres.
La impressió que fa, i és només una opinió, és que aquella mateixa nit algú fa una trucada i s’inicia una operació de control de danys. Al matí següent, ahir al matí, algú filtra el segon vídeo, el trosset que fa referència a la nena. No ho fa al canal de TV3 al YouTube perquè ho veurà tothom, però sí ho fa al canal de TV3 a Vimeo, i quan veuen que algú ja ho ha vist i s’ho ha baixat, doncs tanquen l’aixeta i ja no és visible.
Però ja tenen el que volien. Ara començarà a sortir el trosset que inclou a la nena, i que farà quedar en Peyu i en Jaïr Domínguez com a promotors de la pederàstia, o com a humoristes malvats, o alguna cosa així.
La primera cosa que cal adreçar és això mateix. Resulta que Leonor de Borbó, princesa de Girona, farà 16 anys aquest proper 31 d’octubre, d’aquí a 5 dies. Per tant, ens agradi o no, la nena tindrà edat per donar consentiment lliure per segons quines coses.
Si el gag s’hagués emès d’aquí a una setmana, tot sencer, doncs la llei no tindria res a dir, almenys pel que fa a la cosa sexual.
Ara que ja hem desactivat el problema de l’edat, doncs no sé vosaltres, però jo el que vaig veure va ser un gag molt gruixut i molt cafre, amb molta mala llet, dedicat als que tenen el màxim poder, un poder absolut, i simplement com passa amb molts acudits d’aquest tipus, es tracta de fer una gran caricatura imaginant una escena molt bèstia amb la Letizia i, amb una mica de sort, que el personal es tronxi de riure.
Però això no és tot, perquè Vicent Sanchis, director de TV3 es va indignar molt i va decidir sortir a Catalunya Ràdio i a la teletrès a acusar en Peyu de mentir mentre ell ens explicava unes quantes mentides.
La primera mentida que diu en Vicent Sanchis és que no han censurat el gag. Ahir vam veure com ell, i els presentadors del programa Planta Baixa i els altres tres convidats, intentaven construir un relat en el qual la censura no era la censura, perquè, quan no és ideològica, no és censura.
L’únic problema és que tota supressió és ideològica. Què voleu que sigui, si no? Creieu que això no s’ha d’emetre, doncs és una idea que teniu. Segons el vostre parer, segons la vostra idea del que es pot emetre i el que no es pot emetre. La vostra ideologia. Segons la ideologia d’en Peyu, i la meva i la d’una pila de gent, això es pot emetre perfectament.
A més, segons diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, censurar és “l’Exercici del control i de la repressió dels continguts dels missatges fets públics a través dels diferents mitjans de comunicació”. És a dir, exactament, concretament, el que va fer TV3 amb el gag d’en Jair Dominguez i en Peyu.
La segona mentida és quan en Peyu, a qui van deixar contestar però no gaire, va intentar explicar lo del segon vídeo filtrat, i llavors, per confondre als espectadors, en Vicent Sanchis el va tallar immediatament i el va avasallar amb una amenaça velada de prendre mesures legals perquè el copyright del primer vídeo estava a nom de TV3, i publicar-ho sense permís era una il·legalitat.
Així parlaven d’això, els minuts anaven passant, i ningú no va preguntar qui, o com, o per què es va filtrar el segon vídeo al mateix canal de TV3 a Vimeo. Cosa que segurament es podria investigar perquè el número de persones amb la capacitat i els permisos per publicar en aquest canal ha de ser molt reduït.
La tercera mentida d’en Vicent Sanchis, que és molt aficionat a dir mentiders als altres però ja veieu com les gasta, va consistir en explicar, a Catalunya Ràdio, que hi ha una cosa anomenada contractes de lleialtat empresarial, mercantil. I que això vol dir que no es pot mentir. És sensacional.
El director de TV3 estava indignadíssim perquè, segons ell, la versió de la televisió és la que diu la veritat, i s’ha acabat. I ho demostra amb una quarta mentida, la que diu que “Jo no sé si es pot aplicar el gamberrisme a l’Holocaust”. Sí que ho saps, Sanchis. En Woody Allen, que és un jueu ben conegut, se n’ha fet un fart, de fer acudits macabres sobre jueus, en pel·lícules a TV3, i tots hem rigut.
La cinquena mentida que Vicent Sanchis, director de TV3, va dir ahir, és la següent: “quan algú decideix que un contingut pedòfil, en una televisió pública, i a més a més, de marcat caràcter masclista”…
També diu que “Ara, només demano que algú tregui el nom de Letizia Ortiz i posi el seu, i canviï el de la seva filla i posi el de la seva, a veure si el gag els fa gràcia”.
Aquí, Sanchis, l’únic contingut pressumptament pedòfil és el contingut que pressumptament va publicar TV3, és a dir, vosaltres, Sanchis, no en Peyu, ahir al matí amb la probable intenció de fer mal a uns humoristes. Mentre que en Peyu, segons diu, té proves documentals de que aquella part mai no s’anava a publicar, i per això ell publica el tros que només inclou a la reina Letizia.
Sobre si és masclista o no, cadascú és lliure d’opinar el que vulgui. El mateix Peyu ha parlat de suposats vicis de milionaris, una opinió que a mi em sembla més aviat un prejudici que una opinió fonamentada, perquè ser ric no ha de suposar ser un porc.
S’hauria defensat millor -crec- dient que la idea era fer una transgressió ben grossa dirigida al poder. Tenint en compte que sembla ser que al sogre de la Letizia li van haver d’administrar hormones femenines perquè fes el favor de guardar l’ocellet dins els pantalons, sembla una bona justificació.
El director de TV3 afirma que tota aquesta història no té res a veure amb un possible escàndol polític, però això no s’ho creu ningú. De la mateixa manera que es va censurar la portada de El Jueves on apareixia la caricatura dels reis mentre fabricaven les nenes amb la Leti mirant cap a la Meca, la Zarzuela no hauria consentit que als catalans se’ls pugués passar pel cap la imatge de la reina llepant el que no sóna, i que per tant haurien fulminat al director.
En Vicent Sanchis té una de les feines més complicades que pot tenir algú en aquest país. Ell es defensa dient que ha hagut de donar una pila d’explicacions defensant, precisament, als humoristes que treballen per TV3.
La veritat és que entenc perfectament la situació, molt compromesa, d’en Vicent Sanchis. Té molta por, i bones raons per tenir-ne. No m’agradaria ser al seu lloc, però és clar, ell ja sabia on es ficava, i ha tingut anys per buscar-se un altre cosa i dimitir a temps.
De fet, hi ha molt motius per demanar, per exigir la dimissió immediata d’en Vicent Sanchis. Aquesta maniobra de poder contra dos humoristes -dos humoristes, eh- n’és un bon exemple, sobretot perquè és una mostra de la impotència del personatge, que comença a fer el que ja fa temps que fan tots aquests que dirigeixen els nostres grans organismes públics: utilitzar la seva força, el seu poder contra el dèbil i assentir i amagar-se covardament davant el fort.
Vicent Sanchis ha permès que TV3 esdevingui qualsevol cosa excepte la televisió pública de Catalunya, igual que han fet els responsables de Catalunya Ràdio. L’existència d’un ens públic mediàtic caríssim de mantenir només ha de respondre a dues coses: la defensa del català i la cultura catalana i l’oferiment de continguts de qualitat.
El primer objectiu, simplement, s’està abandonant. El castellà està envaïnt per terra, mar i aire la ràdio i la televisió catalanes. El segon, no em feu riure. On és, exactament, la cultura catalana a TV3? Enlloc. No hi és enlloc.
Per no parlar del sectarisme de la secció de notícies, que s’emporta una morterada en sous. La mateixa exposició de les notícies, pèssimament escrites, terriblement explicades, amb tot de faltes i castellanades és horrorosa. Pel que sembla, o els correctors lingüístics de TV3 estan tots de vacances permanents, o els presentadors que fa anys que coneixem han decidit que pixar-se en el català és una bona idea. En tot cas, el control de qualitat no hi és per enlloc.
Per algun motiu desconegut, TV3 ha decidit que el nombre de tertulians procedents de les Espanyes ha d’omplir els platós. Que, cada cop que s’ha de consultar alguna cosa a un tècnic, o un expert, la cara que acabem veient és la mateixa que veuríem a TeleCinco o a la Sexta. Es veu que, a Catalunya, no tenim experts. En res. El que sí tenim són comissaris polítics i puritans de la censura.
És molt bo, perquè les dades segueixen mostrant un clar domini de la televisió pública catalana segons els rànquings d’audiència, i això és el que esgrimeixen els capos de TV3 per demostrar la seva bona gestió. El problema és que aquests rànquings reflecteixen, de forma molt parcial i antiquada, la relació percentual, però no la dada que veritablement interessa a tothom: quanta gent veu realment la tele.
Perquè això és el que justificaria els enormes sous que es cobren a TV3 i ens diria si val la pena seguir gastant milionades en les productores de sempre i en els presentadors-estrella de sempre, o si s’hauria de començar a pensar en la única cosa que salvarà mediàticament el català i la cultura catalana: una Internet de qualitat en català.
Un dia d’aquests parlarem d’això i dels diners que costa una cosa i que costaria l’altra. Perquè, comptablement, econòmicament, no s’aguanta. I menys, quan no compleix la missió que se li suposa.
Aquest és el llegat de Vicent Sanchis i, darrera d’ell, la colla de polítics mediocres que patim i que s’estan venent el país a canvi de poder i posició. Catalunya té dues grans eines: TV3 i el Barça. I ja heu vist què és el que ha passat amb elles. Per cert, davant nostre. Ja ens ho podríem fer mirar, també us ho dic. La propera eina ha de ser una Internet de qualitat en català.
Sobre la llibertat d’expressió, la creativitat i totes aquestes coses, ja som tots prou grandets com per saber que, si els acudits d’en Peyu i en Jaïr Domínguez no funcionessin, o no fossin transgressors de la manera que ho han de ser, doncs no tindrien l’èxit merescut que tenen.
El que sí us diré, i en parlarem amb més detall un altre dia, és que la televisió i la ràdio són mortes, igual que la premsa escrita. Encara no ho saben perquè el diner públic les aguanta artificialment.
La Internet ha vingut per menjar-se’ls a tots, cada cop menys gent mira la tele i cada cop menys gent escolta la ràdio, de la mateixa manera que ja ningú no compra la premsa. Cap premsa.
El món mediàtic que ve serà dels creadors de contingut independents, gent millor, molt més fiable i lliure, que ho tindran difícil al principi però que acabaran tenint molta més audiència que els mitjans convencionals perquè sabran què interessa de debò a la gent, enlloc d’imposar el que es pot dir i el que no es pot dir.
En Peyu i en Jaïr ho saben, i saben que aquest és el camí per guanyar-se la vida i tenir èxit. No han de tenir cap por. No hem de tenir cap por.
Deixa un comentari