20°C Barcelona

Dijous, 19 maig 2022

Biblioteques, humiliació i victimisme

Aquest és el text del vídeo ‘Biblioteques, humiliació i victimisme’ publicat a NetInformacio, el canal d’Informacio.Net a YouTube.

Hola amics,

Es veu que, amb això dels fons europeus Next Generation per la recuperació, hi ha una partida de 10 milions per a les biblioteques públiques de tot l’estat. A Catalunya li toquen una mica més de 900.000 euros.

I la notícia que ha escandalitzat tothom és que el ministre Miquel Iceta -Miquel, Miguel-, bé, que el ministerio del senyor Iceta ha imposat que, per poder accedir a aquests diners, almenys un 50% dels llibres han de estar escrits en espanyol.

La resta, fins a un 10% del 50% que queda, pot ser en l’idioma que sigui i, ya si eso, el que quedi, doncs en català.

Quin escàndol. Quina ràbia.

Si el que voleu és rabiar, i queixar-vos molt fort de lo dolents que són els espanyols, doncs endavant, aquí ja heu acabat i ja podeu canviar a un altre vídeo.

Si, en canvi, el que voleu és que rasquem una miqueta aviam si trobem petroli, doncs quedeu-vos una estoneta més.

El que fan l’Iceta i el PSOE és el de sempre, els encanta xulejar-nos. Que se note quien manda. Es tracta d’enviar un missatge clar, emetre un senyal als catalans que se senten espanyols: tranquilos, os protegemos, como siempre.

I, de cara als catalans, i especialment a l’administració catalana, el missatge és un missatge de poder. Aquí no es mou res sense el nostre permís. Os vigilamos.

Com que a aquesta gent la cultura els importa un rave i només els interessa quan poden fer-se fotos amb algun escriptor mediàtic, doncs havien tirat pel dret. Tantes biblioteques, tants diners. Dóna igual si és la biblioteca de Villacabras de Abajo o la d’un barri obrer de Barcelona o Madrid. 10 milions entre 4600 biblioteques, 2.170 euros per cadascú, i a prendre pel sac.

No em direu que no és igualitari. És el gobierno más progresista de la historia. Sí se puede, sí se puede.

Pel repartiment dels idiomes, la intenció inicial era, simplement, imitar el mercat: a Catalunya, un 87% dels llibres que es publiquen són en castellà, i un 13% són en català. Es el mercado, amigo.

Pareu-vos a pensar-ho bé: volien exigir un 87% de llibres en castellà, a Catalunya. I és el que haurien fet si no fos perquè la resta de comunitats autònomes -que tenen uns números encara pitjors- també es va indignar amb els percentatges que corresponien a les seves llengües.

Finalment, 50% de llibres en espanyol i un màxim del 5% de llibres en l’idioma que sigui. Per tant, efectivament és un 45% de llibres en català.

Però la dada més interessant és que, a les biblioteques catalanes, hi ha 1.011.000 títols. Gairebé 644.000 són en espanyol i només 251.000 són en català. Vol dir que, a les biblioteques catalanes, no arribem a 1 de cada 4 llibres en català.

La resta d’idiomes ve a ser un onze i mig per cent, més o menys.

És el primer cop a la història que el Ministerio exigeix quotes, i és una imposició escandalosa, però anem a la realitat del dia a dia. Resulta que aquest fons extraordinari, únic, de 900.000 euros d’ajudes europees que corresponen a Catalunya en realitat no arriben al 10% del que Catalunya s’acaba gastant cada any per a les biblioteques.

Amb els 10 milions d’euros que es gasten cada any, n’hi ha prou perquè les biblioteques garanteixin al seu públic que es pot demanar qualsevol obra que s’hagi editat en català. Estan disponibles tots els títols. Tots.

I això és degut a que la producció en català és, en realitat, molt petita. És molt petita i el 98,7% és ficció, perquè és l’únic que es ven, en català, a les llibreries. El resultat és que, l’oferta a les llibreries és un 87% de llibres en castellà i un 13% en català, i gairebé tot són novel·les i contes infantils.

I, com hem dit, a les biblioteques de Catalunya, només un quart dels llibres són en català.

És a dir, els llibres d’assaig, ciència, economia, llibres tècnics, medicina, manuals, monogràfics, biografies, ensenyament del tipus que sigui, tot, tot això està en castellà.

I que, en realitat, a les biblioteques catalanes, per molt escandalòs que ens sembli el gest de xuleria, el gest de poder del ministre Iceta pixant-se en el català, la realitat és que les biblioteques catalanes, si volen oferir un bon servei i tenir els llibres que la gent realment demana, han d’acabar tenint un punyetero 65% de llibres en espanyol, que és la llengua en la que s’escriuen i s’editen les coses serioses.

No existeixen els llibres de medicina seriosos en català. O atles de geografia seriosos en català. No hi ha traducció al català dels assaigs de famosíssims i prestigiosos autors estrangers, fins i tot quan són pràcticament best-sellers. Ningú s’arrisca.

I aquí és on arribem al problema de debò. El català és, a tots els efectes, un idioma de segona. O de tercera, perquè l’anglès passa sovint també pel davant.

Passa continuament. A la universitat, als cursos privats, cursos laborals, fins i tot a masters i cursos oficials anunciats en català i amb el català anunciat com a idioma oficial.

Tal com algú aixeca la mà i diu que no entiende el catalán, o no diu si l’entèn o no, simplement demana amb més o menys educació que es canviï al castellà, el canvi es produeix sense el més mínim problema.

De vegades, fins i tot els propis professors pregunten al primer minut del primer dia si tothom està d’acord en que la classe es faci en català. Ho pregunten! Com si fos, de sortida, un problema! I, és clar, sempre troben algú, una víctima del malvat supremacisme català. I la classe, i totes les classes següents, es faran en perfecte espanyol.

Fa un parell de dies, la tuitaire Anna Molsosa explicava que, al seu grup de Whatsapp del curs que estudia, algú ha dit que fer el discurs de graduació en català era “nazi”. Hem arribat al punt en què parlar en català a Catalunya és de nazis.

Al Taller de l’Escola de Cuidadores de la Fundació La Caixa han canviat al castellà per “empatia” amb les que parlessin espanyol. L’empatia amb el català o les catalanes mai no és necessària. Fundació La Caixa. A Catalunya. En un curs en català.

El fotoperiodista Jordi Galderic s’avergonyeix de què a l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, la gran majoria de cursos ja són en castellà, i naturalment ho són tots els que tenen un mínim de prestigi.

Al Paranimf de la Universitat de Barcelona, cinc discursos de graduació. Els cinc en castellà.

Aquestes dades són de les últimes 48 hores i sense fer cap esforç especial per a trobar-les. Imagina’t si fem un estudi en condicions.

Fa uns dies, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Joanico va anunciar que deixava la docència. Concretament renunciava a donar un màster perquè li havien imposat el castellà.

Simplement va dir prou, i ho va fer públicament. Perdent diners i probablement prestigi acadèmic.

El professor Joanico explica que aquest màster sempre s’havia fet en català -durant nou anys- i que té molt clar que qui no l’entèn és perquè no vol entendre’l.

Sortosament, avui en dia les xarxes socials permeten que determinades coses facin soroll i escandalitzin tothom, de forma que finalment la conselleria ha baixat de les alçades i s’ha dignat a rectificar i a fer rectificar la universitat.

No us penseu que han rectificat voluntàriament. Han rectificat per no tenir un escàndol més gran que el número ja prou gran d’escàndols que tenen amb tot el tema de l’ús del català.

Tenim uns governs que només volen l’aprovació immediata, el que passi amb el país, amb el català i amb els catalans els importa un rave. A tots ells.

Han aconseguit reduir l’ús del català al mínim imprescindible -és a dir, mai, enlloc-, l’han desprestigiat i l’han convertit en un símbol de sospita social, un senyal d’extremisme ideològic de quatre sonats.

Tota la resta de coses són en espanyol i es pensen i es diuen i es fan en espanyol, en nom d’una tolerància que és pura imposició, pura conquesta, pur colonialisme. Ens estan tornant, tots ells, enrera més de quaranta anys, però no ho permetrem.

No ho permetrem perquè ja no som al segle XX. Som al segle XXI, i les nostres armes són molt més poderoses. Ja no us deixarem passar ni una perquè ara, ara ens assabentem de tot.

Si tu edites un llibre en espanyol, té el potencial d’arribar a 500 milions de persones arreu del món. Si ho fas en català, el potencial no arriba ni a tres, perquè normalment ha de competir amb la seva versió en espanyol.

Generalitat, govern, feu-vos-ho com vulgueu. El català ha de poder competir a les llibreries. Ha de poder competir a la televisió. Ha de poder competir a la Internet. Ha de poder competir en els jocs de les consoles i els ordinadors. I ha de poder competir a l’esport.

Això costa molts diners, i una gran quantitat d’aquests diners semblarà que són a fons perdut. Però no, no ho seran. Els diners per a la defensa, per a la supervivència del català, són diners no per la independència, sinò per salvar aquest país. Si no ho feu ara, amb el caleram que us caurà, i amb aquests grans pressupostos dels que tan presumiu, quan ho fareu, exactament?

No es tracta de fer campanyes de sensibilització. Es tracta de tornar a repensar, de dalt a baix, la immersió lingüística. Ara ja no hi ha només uns nens a qui ensenyar català perquè a casa seva només es parla castellà.

Ara hi ha dues, o tres, generacions de catalans, avis, pares i fills, que entenen el català perfectament però que no el parlen amb ningú, perquè no n’han tingut mai la necessitat o perquè no l’han tornat a tenir des de fa 30 anys, quan van deixar els estudis.

I ja no se’n recorden. De la mateixa manera que els polítics estan massa ocupats per recordar que som un país petit, colonitzat i amb una imposició i una pressió cultural enormes.

A les biblioteques ja hi ha tots els llibres en català que hi pot haver, ja ho hem entès. Els espanyols ens han tornat a humiliar en aquest assumpte, quan simplement els podieu haver explicat, ben públicament, per on es podien ficar aquests diners que no arriben ni a la desena part del que gastem cada any.

Després podrieu anunciar que multipliqueu els ajuts a la traducció i publicació de llibres de no-ficció en català, per exemple.

Però és millor plorar. Tornar a victimitzar els catalans, que som maltractats i, pobrets de nosaltres, no podem fer-hi res.

No podem fer-hi res perquè vosaltres, govern, vosaltres, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, n’heu fet un negoci, d’aquest maltractament.

És el que us permet treure una majoria de vots mentre la premsa afí i convenientment engreixada amb diners, com el diari Ara i Nació Digital, que són els dos diaris que han tractat la notícia de manera més extensa, us fan d’altaveu perquè seguiu fent-nos plorar mentre, en realitat, som les vostres víctimes.

Reader Interactions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.