Anar als mítings

He tingut fa unes hores un interessant intercanvi d’opinions amb Aleix Clarió, assessor responsable de xarxes socials del MH president Puigdemont.

Resulta que hi ha un comunicat de premsa de Junts per Catalunya on es recomana a la ciutadania que “només assisteixi als actes polítics que se celebrin al seu municipi”.

L’Aleix Clarió ha repiulat doncs al Twitter el comunicat i s’ha afanyat a fer quatre aclariments sobre el que ell qualifica de “polèmica” així, entre cometes.

Primer diu que el Govern ha de garantir el dret fonamental a la participació. Certament, estic segur d’haver llegit a alguna altra banda que també hauria de garantir el dret a la vida i a una bona salut, tanmateix crec que fins i tot convindria que els seus propis votants estiguin en condicions d’anar a votar el 14F, però potser vaig errat.

Segon, diu que, per limitar aquest dret fonamental, cal un instrument que és en mans de l’Estat. Pel que sembla, en Clarió o Junts per Catalunya o tots dos han entès que hi ha algú que vol, que reclama, que exigeix, limitar el dret fonamental a la participació política. Jo no recordo haver vist ningú que coincideixi amb aquesta descripció. Espera, ja ho tinc: és per això que ell parla de “polèmica”.

Tercer, diu que els mateixos partits de govern demanen no assistir-hi. Bé, això no és veritat. El comunicat demana que sí que hi assistim, però als del nostre municipi. L’explicació aquí és obvia: el virus només es contagia si vas al poble del costat. Anar a fer un cafè a una terrassa en taules allunyades i amb totes les precaucions és també un risc clar per la vida que passa per sobre del dret fonamental de reunió -o simplement de circular per on es vulgui-. Passa el mateix per anar a veure un moment a la mare que està més sola que mai, això ha de quedar clarament, expeditivament, definitivament prohibit.

Quart, pel que sembla la gent és prou responsable com per entendre-ho tot. Té tota la raó. S’entén tot perfectament. Anar al míting del poble -o de la ciutat- és quelcom perfectament desitjable. Tothom sap que, quan vas a un míting, la vida et canvia. Els polítics -especialment els nostres– són tan brillants que, a la segona frase, ja te n’has enamorat. El cel s’obre i les novíssimes, originalíssimes, inesperades, innovadores idees que acabes de sentir entren al teu cervell com una benedicció divina. Com no havies anat abans a un míting?

La breu conversa que hem tingut amb l’Aleix Clarió és el de menys. Algú li ha demanat que tots els mítings fossin virtuals i ell ha respost “tal qual”. M’he limitat a demanar-li que aclarís quina era exactament la postura oficial de Junts per Catalunya, perquè hi havia tres possibilitats:

una, que recomenessin anar a mítings del nostre municipi, sense explicar per què;

dos, que recomenessin no anar a mítings;

tres, que només hi hauria alguns actes telemàtics, o alternativament com suggeria l’Aleix Clarió, que tots serien telemàtics.

Però, com deia, la conversa és el de menys. L’important aquí i ara, en campanya, és la sensació que transmets. La solidesa del que dius. És creible? És voluble? És concret o és nebulós?

Tothom sap què és exactament un míting. Un míting és l’intent de reunir el màxim de membres del partit en un mateix recinte, i atraure-hi a més el màxim nombre del que s’ha convingut a denominar “simpatitzants”. I tot això pels deu segons de televisió on el candidat -convenientment avisat en el moment clau- crida una arenga i tothom aplaudeix, com si els ciutadans del país fóssim tots idiotes i no sabéssim que tot és una gran obra de teatre.

El que vull dir és el que tothom sap: que els mítings no calen, i menys en temps d’epidèmia. Més encara, perquè s’entengui perfectament: no fer mítings no és, no pot ser, limitar la participació política. La participació política és ben viva i gaudeix de millor salut que mai, com pot veure cada dia a tota hora qualsevol que no visqui dins una cova.

És millor encara. Resulta que és el primer moment en tota la història de la humanitat on un invent -anomenat xarxes socials- possibilita preguntar, demanar, exigir públicament i directament al polític sobre allò que diu i fa, o el que no diu o no fa. La participació política és, doncs, més viva que mai.

El que passa és que els mítings són molt convenients per qui els organitza. Jo recordo un míting, l’únic míting al que valia la pena anar, al que s’hi havia d’anar, el míting que faria història. Més de cent-mil catalans vam fer un esforç, vam gastar-nos els quartos per demostrar, d’una vegada per totes, que la nostra opció política, que la nostra participació política, era ben viva i no feia ni faria cap pas enrera. Per aconseguir-ho, vam haver d’anar a la Catalunya Nord, que ens agradi o no és a un altre país. Com prèviament Brusel·les també era en un altre país encara més llunyà, i era més car i més difícil anar-hi.

Cent-mil catalans vam arribar a Perpinyà i cent-mil catalans vam veure com el nostre president Puigdemont, traït i perseguit, ens deia que bon dia i que què guapos que érem. I això va ser tot. Quin esdeveniment, quin míting, quina participació política més ben exercida.

Ja fa uns dies d’aquella la penúltima presa de pèl que vam patir per part dels nostres. Ara que ja som tots una colla de cínics, que som experts en veure que són els nostres propis líders els qui volen reprendre el control de l’autonomia, ara ha succeït l’inesperat.

Una epidèmia, una pandèmia, una pesta que alguns països perfectament democràtics, moderns i lliberals han sabut enfrontar ens obliga a fer uns confinaments confosos que més val no discutir aquí per no fer això massa llarg. Tothom sap el que ha passat i tothom sap que el primer és quedar bé políticament i el segon és salvar vides. O el tercer.

El resultat és que els nostres han decidit que seguim vivint al 1982, i que no fer mítings presencials és directament l’eliminació total i absoluta del sagrat dret a la participació política, de la mateixa manera que la física, la química i la quàntica només permeten una sola forma de vot, que consisteix en, presencialment, ficar un sobre en una caixa davant d’un grup de persones que hi són allà obligades.

Els nostres, el govern efectiu, el govern efectiu de la República Digital de Catalunya, creuen que la ciutadania s’empassarà la seva enèssima tonteria. Que la participació política només s’exerceix anant a mítings. Que aniràs a votar a l’hora que ells diguin, perquè dir-te a quina hora hi has d’anar es veu que no és limitar el sagrat dret a vot. Que pots anar al míting d’on vulguis –però no ho recomanem, eh? Eh?-, però anar a veure la teva família o fer un cafè s’ha d’impedir, restringir, sancionar, multar, reprimir. Que omplir metro i autobusos, col·legis i universitats, és perfectament raonable i compatible.

Vint-i-un anys entrats al segle de les xarxes digitals, es veu que és molt difícil, massa complex, declarar que t’en fas responsable dels ciutadans que voldrien participar de l’activitat política, i que per tant has decidit donar exemple, virtualitzant-la.

Que, per exemple, deixaràs oberta una bústia virtual on tothom hi pot enviar documents escrits o multimèdia amb idees, propostes o simplement preguntes als candidats, i que et compromets a donar-hi resposta pública -com ha de ser- o almenys a fer-ne una llista de les més votades, o les més nombroses o el que sigui.

Això seria la partipació política, i no contemplar en un canal de YouTube l’enèssim eslògan cursi i buit, cuinat, reescalfat i presentat per ser consumit durant deu segons de prime time a la televisió.