22°C Barcelona

Dimecres, 28 setembre 2022

A la catalana manera

Podeu escoltar la lectura del text activant el Reproductor.

Ho veiem arreu. Als mítings polítics, a les conferències, entrevistes, debats, no falla mai. Cada cop que algú dels nostres esmenta el caràcter cívic i pacífic del moviment independentista català, es produeix un fenòmen paranormal: durant mig segon, hi ha una pausa, com si s’adonés que ara toca fer alguna cosa, i tot aixecant les dues mans en un signe d’aclariment, recita les paraules màgiques: “ja sabeu, a la catalana manera”. O alguna cosa molt semblant.

A la catalana manera, el gran almirall de la Corona catalana d’Aragó Roger de Llúria va establir un clima de terror naval a la Mediterrània quan, havent derrotat de manera heroica i brillant la flota francesa, va ordenar ofegar tres-cents enemics ferits i deixar cecs als gairebé tres-cents que quedaren excepte un afortunat a qui només li van buidar un ull, perquè pugués conduir el vaixell en el seu retorn a França.

Roger de Llúria també va deixar una frase per a la posteritat: que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó. No ho va dir sortint del bar després de quatre Voll Damms, sinò havent esclafat tota la flota de Carles II d’Anjou al golf de Nàpols.

Si avui encara es pot escoltar parlar català a l’Alguer és perquè, a la catalana manera, la colla de salvatges violents que érem els catalans vam decidir liquidar o deportar tots els homes d’aquesta bonica vila sicil·liana.

A Bulgària, a Grècia i a Albània tenen un gran record dels simpàtics catalans que els varen visitar, amb expressions despectives, amenaçadores i insultants que contenen la paraula català adaptada a la llengua local. Ets un fill de català, per exemple. És evident que allà on anem, sempre hem quedat com uns reis.

Hi ha una cançoneta, no sé si us sonarà d’alguna cosa, amb una lletra que diu “bon cop de falç”. Potser no us ho han explicat bé, però això de la falç no és per fer-se la manicura. Es tracta de seccionar el coll de l’enemic d’un cop sec, a la catalana manera. També diu no sé què de “segar cadenes”, però això ara no toca.

Quan hi havia una pesta, quan les collites eren dolentes, quan alguna cosa anava malament i s’havia de canalitzar la ràbia popular, els pacífics habitants de les ciutats catalanes on hi havia un call -és a dir, un barri poblat principalment per jueus-, hi anaven a desfogar-se i, a la catalana manera, muntaven una massacre pròpia de bàrbars sense ànima.

Tampoc no va ser massa civilitzada l’època durant la qual una gran part de Catalunya era poca cosa més que un territori de frontera entre els dos grans imperis francès i espanyol per on era pràcticament impossible viatjar de forma segura degut als bandolers.

No consta que la resistència numantina de Barcelona al 1714 consistís en procurar no tirar papers a terra, a la catalana manera, ni que el pistolerisme dels anys 30 del segle XX a Barcelona es practiqués amb pistoles d’aigua, a la catalaníssima manera.

Hi ha llibres on us explicaran, si voleu trobar-los i llegir-los, que Catalunya era un dels millors llocs del món on trobar pistoles, pistolons i trabucs, que en tenim una gran tradició de qualitat i grans noms, a la catalana manera.

També és fàcil averiguar que hem tingut lleis perfectament raonables i acceptades que permetien als catalans anar lliurement armats pel carrer, honorant la màxima de poble armat, poble respectat, i la màxima no tan popular de que, abans d’assaltar-me, t’ho pensaràs dues vegades.

Com veieu, a més de ser un poble de tradició i cultura emprenedora, comercial i oberta, els catalans hem estat més coses. Els catalans hem estat tan bona gent i tan fills de la gran puta com qualsevol altre poble vell del món, ni més ni menys, i amb tota lògica.

El poble català arrosega un relat de perdedors de la història, de xais covards que demanen perdó per existir, degut a tres segles de despotisme borbònic i autoritarisme espanyol, amb la inestimable col·laboració d’una classe dirigent gens digna que ens ha entabanat sempre des del primer dia.

La culminació d’aquesta situació és aquest relat absurd i ridícul que pretén convertir-nos en un poble especial, una gent que té una imaginària tradició pacifista i de bona voluntat que no ha existit mai, i que ha convertit almenys tres generacions de catalans en alumnes d’un gran parvulari infantilitzant.

Hem arribat a un punt en què, adults fets i drets no entenen que el que en d’altres països es considera violència de baixa intensitat -per exemple, cremar contàiners a la plaça Urquinaona de Barcelona-, aquí ha estat transformat en un argument de provocació contra l’amo mentre s’esglaien perquè a la Sexta parlen de kale borroka.

La famosa frase “ni un paper a terra” ha esdevingut literal: manifestacions amb servei de neteja! Ho expliques a qualsevol lloc i queden astorats.

Ens hem convertit en esclaus del què diran, i hem permès que ens colin un relat fals de tota falsetat que diu que som una mena d’éssers especials, un poble escollit que mai no ha matat ni una mosca, mentre tota la resta cometia tota mena de conquestes i atrocitats.

Aquesta superioritat moral ridícula, aquest supremacisme de fireta que ens han inculcat fa aigües per tot arreu. Aconseguir qualsevol cosa té un preu, i una cosa és pretendre la innovació més bèstia de la història -una secessió fent numerets de teletubbie-, i una altra és pretendre que l’altre bàndol farà exactament el mateix.

Els déus me’n guardin de cridar a qualsevol tipus de violència, però hi ha un poble que es va passar dos mil anys perseguit i deportat de tot arreu, insultat, traït i massacrat per tothom inclosos els catalans, amb un patiment que va culminar en una aniquilació industrial i sistemàtica mai vista abans.

Quan aquest poble -el poble jueu- va trobar a la fi la manera d’establir-se en el seu antic lloc d’origen i viure en pau, tots els països del voltant van decidir que se l’havia d’envaïr i matar tothom.

El poble jueu, durant dos mil·lenis, havia sobreviscut suportant totes les vexacions creient-se especial, pacífic, la víctima eterna de tothom. Sempre bona gent, sempre moralment superiors.

Fins que una nova generació de líders -sota el comandament suprem d’una dona, per cert- van decidir que ja n’hi havia prou, i mai més ningú recordarà l’estat d’Israel com un país dèbil, pobre i desarmat, sinò com un poble democràtic, avançat i tolerant només amb qui els toleri a ells, que és exactament el que fan la resta de països civilitzats.

Reader Interactions

Comentaris

  1. Carles Genoher i Tarrés ha dit

    Porto molts anys sentint opinions a favor o en contra de l’estat dels jueus. El que dius fa pensar molt, sobretot fa relativitzar les coses i ajuda a procurar-me un mínim assentament ideològic per comprendre el món. Crec que tens molta raó en que la societat estem infantilitzats i penso que el sistema electoral trasmet el problema als dirigents, fent un bucle nefast.

  2. Joan ha dit

    mantes vegades en el seu text introdueix la paraula “Espanya” com si existis aquesta paraula en el temps referit i és un error enganyós : un error típic dels escriptors amb cultura literaria i històrica Española, com malhauradament, n’estem plenament envaïts a Catalunya

  3. joan ha dit

    no voldria pas que el meu comentari anterior s’interpretés com a una desqualificacio del sr Carles Valbuena , del que admiro molt els seus escrits !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.